L'estabilitat pressupostària: segona oportunitat?
Vam tornar de l'estiu amb una reforma de la Constitució pactada pel PSOE i el PP (i la troica, hi hauríem d'afegir), la primera des que es va aprovar la Constitució el 1978. I no va ser una reforma per recollir demandes àmpliament compartides per la societat espanyola -com la reforma del Senat o la successió a la Corona, per citar dos exemples fàcils-, sinó que va ser per consagrar a la nostra llei mare el principi d'estabilitat pressupostària. Però tot i les comprensibles crítiques al que es feia, a qui ho imposava i a com es feia, també és cert que l'estabilitat pressupostària a mitjà termini és un principi de sentit comú: al llarg del cicle, el que decidim gastar públicament ha de ser similar al que decidim ingressar. Un principi, per tant, que no atempta contra dos conceptes econòmics i democràtics claus: ni nega les decisions que prenen els governs sobre quant ingressen i gasten (no és el mateix fer dèficit zero si recaptes 1.000 milions i en pots gastar 1.000 que si decideixes recaptar-ne 500) ni nega el paper estabilitzador del sector públic respecte del cicle econòmic (justament perquè és a mitjà termini). Així doncs, que la Constitució recollís aquest principi no és altament prejudicial, com deien alguns, ni altament beneficiós, com argumentaven d'altres, i de fet així s'ha comprovat, perquè no sembla que el canvi hagi tingut una repercussió capaç de donar un senyal de confiança als mercats. És de justícia reconèixer que les injeccions de liquiditat del BCE han fet molt més per la nostra prima de risc que no el canvi constitucional.
En canvi, les lleis que han d'implementar aquest principi, que estan sent debatudes ara tant al Parlament de Catalunya com al Congrés de Diputats, estan creant molta menys discussió pública i són molt més rellevants pels efectes concrets que poden tenir sobre les nostres vides i el nostre futur col·lectiu. Com diuen els anglesos, és en el detall on hi ha el diable. I és en el detall, en les xifres concretes de dèficit permès, en el seu horitzó temporal i en la reducció dels nivells de deute que imposa la llei de l'Estat on hi ha el problema. És aquí on hi ha el perill d'acabar transformant un principi assenyat en una camisa de força amb conseqüències insensates.
Convé recordar que no és la primera vegada que a Espanya o en l'àmbit de la UE s'arbitren regles fiscals d'aquestes característiques. Tots recordem la regla del 3% de dèficit i del 60% d'endeutament sobre el PIB del tractat de Maastricht que encara és vigent. Ha servit de gaire aquesta regla? Alemanya i França juntes l'han incomplert en 62 ocasions i Espanya i Irlanda, alumnes avantatjades que feien els deures, són avui a l'epicentre de la crisi del deute sobirà.
Això ens hauria de servir per aprendre alguna cosa. Ens hauria de servir per entendre que les regles fiscals estrictes, numèriques i acotades temporalment no serveixen. Perquè no es compleixen pel simple fet d'estar escrites; perquè són inflexibles i per tant inapropiades en molts casos, masses estrictes o massa tèbies segons el context econòmic -sempre canviant- en què s'han de complir, i perquè parlar de dèficit estructural, tot i que té sentit acadèmic, pot ser inútil en la pràctica -per culpa de les dificultats metodològiques per establir un criteri compartit sobre el que vol dir estructural i pels efectes que té a mitjà i llarg termini establir regles fiscals basades en creixements potencials de l'economia que ningú sap calcular a priori.
Les lleis que avui s'estan tramitant a proposta de CiU i del PP incorporen uns criteris molt estrictes per donar un senyal als mercats. Aprovar-les pot portar a l'absurd de fer-les incomplibles i per tant malbaratar la nostra credibilitat econòmica a mitjà termini, o a fer-les servir com a excusa per a certes polítiques no justificades democràticament, malbaratant així una credibilitat política que avui és més necessària que mai.
Podem canviar aquestes lleis i donar-nos una segona oportunitat? El PSC ha proposat eliminar de la llei totes les referències numèriques i concretes de dèficit i deute i substituir-les per un grup d'experts independents que proposin els objectius d'estabilitat pressupostària del país, a la manera de països com Suècia. Això permetria tenir una norma tan flexible com els experts indiquessin a cada moment segons les circumstàncies actuals i futures observades per ells, que d'aquest tipus de projeccions en saben especialment. També donaria motius de confiança als mercats i generaria un òrgan independent que controlaria el Govern en relació al desviament en les mesures per aconseguir els objectius. I tot i que no seria un organisme vinculant, sí que seria preceptiu: el Govern hauria de demanar el seu informe i, si no segueix el seu consell, hauria d'explicar-ne les raons. Es tracta, per tant, que siguin els experts qui proposin en funció de les condicions que ells coneixen i poden preveure, i que el Govern sigui qui decideixi i qui executi, sabent que no pot decidir sense explicar-se i que no pot desviar-se sense que els experts i el Parlament li ho retreguin, amb les conseqüències que això tindria sobre la seva credibilitat i confiança en els mercats. En lloc de lligar-nos de mans i peus per acabar incomplint una llei pròpia, podem tenir un mecanisme de control que ens desincentivi seriosament a gastar més o a ingressar menys del que ens convé.
Amb aquest canvi conceptual a les lleis no només faríem més útil una reforma constitucional que ens va costar molt de pair, sinó que milloraríem els mecanismes de control i transparència pressupostària dels nostres Parlaments i, de retruc, la nostra credibilitat com a país.
