Ens agrada pensar que la revolució científica, industrial i tecnològica ha vacunat Occident per sempre contra la teocràcia. Vivim en la confortable idea que la raó banya les nostres vides, i potser és cert que la raó ha matat el Déu sever de barba blanca però no sembla que hagi tingut tant d’èxit amb les religions no teistes.
La primera i més coneguda, el motor d’aquest sistema econòmic, és la que ven el consum com a fi en si mateix. Ens diu, simplement, que la felicitat es compra, i ho predica per terra, mar i aire amb un catecisme glamurós que també va traient el nas, cada cop amb més insolència, per les pantalles que ens tenen badant.
Però és una religió molt primària i, encara que pocs s’escapen de practicar-la, té poc crèdit intel·lectual. Per això ha calgut apuntalar-la, recorrent al talent de les universitats més prestigioses, amb una altra: la que assegura que un mercat del tot desregulat és la millor font de justícia i equitat, i que la cobdícia desfermada s’acaba transsubstanciant, miraculosament, en solidaritat.
A aquesta religió la crisi li ha fet molt mal. És cert que alguns dels seus predicadors continuen sent vedets mediàtiques, però també és evident que està en el punt de mira de formacions sorgides al carrer que poden acabar sent ideològicament hegemòniques.
Quina religió la pot substituir? Quina és prou subtil i penetrant? Doncs una que hi té molt en comú. La que denunciava fa una setmana a l’Ara Diumenge, en la sucosa entrevista que li va fer Carles Capdevila, Ievgueni Morozov: la que veu en les TIC la nova terra promesa, l’arma que allibera els pobles oprimits... mentre no para d’acumular més i més informació sobre nosaltres.
I és que no és cert, ni ho serà mai, que la suma d’uns interessos privats, encara que es facin dir el mercat o les noves tecnologies de la informació, doni com a resultat uns interessos públics nobles i solidaris. Si som tan racionals, potser que deixem de creure en la transsubstanciació.
