Publicitat
Publicitat

Certa glòria

Recordava que m’ho havia explicat. Però, ai las, sóc com un pollastre a l’ast. Giro i giro i només recordo el cordill esfilagarsat d’una sabata. Estirem. En quin moment va ser? A principis dels seixanta. Van prohibir el llibre al Seminari. Un llibre maligne. Publicat, però l’ombra de la censura planava com un dimoni enforquillat. Fixem-nos què escriu un censor sobre la novel·la: “ Expresa ideas heréticas - las propias de semejante individuo (un oficial del ejército rojo) - y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que, aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo impublicable. Es preciso prohibirla en absoluto ”. El 1956 es va publicar Incerta glòria de Joan Sales. Els seminaristes dels seixanta llegien el llibre d’amagat. Es van convertir: parla de la veritat de la Guerra, parla de nosaltres. Podria ser un acudit dels Monty Python, però no: prohibien el llibre d’un cristià en una fàbrica de cristians.

EL LLIBRE ESTAVA MALEÏT a tot arreu. També a l’Església de les Sagrades Promeses Terrenals: marxistes-leninistes-troskistes-funambulistes-contorsionistes rebien el llibre protegits per alls i amb creus capgirades d’Anticrist. A veure... Un llibre que explica la Guerra en tota la seva complexitat moral. Fugint de visions maniquees i dogmàtiques. No, no. Com? Des d’una visió catalana, republicana, i alhora catòlica. Uf, no, no. Que a més denuncia amb igual bastó feixistes i anarquistes. No, no. Això no pot ser bo. Deu ser veritat, però no pot ser bo. També els taxidermistes del bell antuvi-llurs-cars creien que el llibre era obra d’un anarquista que volia dinamitar el català. La llengua, millor amb formol.

FINS I TOT EL 2003, quan vaig descobrir la novel·la, em feia la sensació que llegia un llibre clandestí. Per moments pensava que entraria la Brigada Antidiable i em tancaria en una nevera de flames. Vaig sortir al carrer i vaig veure que no estava sol. Han passat els anys i s’han esbotzat panys. Obrim els ulls aquesta setmana sabent que el setmanari anglès The Economist diu que Incerta glòria és una de les deu millors novetats de ficció del 2014. La traducció a l’anglès de Peter Bush ha fet que ja es digui que és una de les millors novel·les que s’han publicat a la Pell de Brau i una de les millors sobre la Guerra. És una novel·la universal. Dostoievski i Shakespeare fan festa major. S’està tornant a complir la teoria del servei d’estadística existencial: per a un català (Dalí, Gaudí, Casals...) és més fàcil ser abans universal que català. Som l’univers de la mostra i ens han dit que som el reduït tant per cent d’error. Esclar, esclar, la Guerra tothom la coneix per George Orwell, Ernest Hemingway... per la legió de proto-Erasmus de l’idealisme que van venir a veure al parc temàtic de la matança. Però Orwell, Hemingway... van tornar a casa. Sales, no. Sales escriu sabent que ha vist perdre casa seva, que ho ha perdut tot. És el moribund que no mor. I el premi es repeteix: no volem saber res del que ho ha perdut tot. Bé, de fet, fins neguem que ho hagi perdut tot.

SALES I EL PAÍS que es perd és pura ficció per a molts. No ha existit mai. Lògic. Per això quan Sales torna de l’exili el 1948 no pot publicar les cartes que es va escriure durant la Guerra amb el poeta Màrius Torres: la veritat de tot plegat. Per això fa ficció de la realitat i escriu Incerta glòria. Per poder ser real.

SI ARA EL MÓN COMENÇA a reconèixer la nostra ficció imaginem-nos què passarà quan descobreixin la nostra realitat. El dia que la Catalunya iceberg: enfonsada, congelada tot i ser real emergeixi. El futur és oceànic. És l’hora d’una Certa glòria. Perquè darrere la coberta d’aquest llibre hi ha l’inici del nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT