Que s'ha acabat la recessió és un fet objectiu, ja que és una qüestió purament tècnica. Si la taxa de creixement del PIB durant dos trimestres seguits és positiva vol dir que ja no s'està en recessió. Això és el que ha succeït després de nou trimestres en què les taxes de creixement han sigut negatives. Ara bé, que s'hagi acabat la recessió no vol dir que s'hagi acabat la crisi. Sí que és cert que la majoria de variables macroeconòmiques (exportacions, vendes, costos laborals unitaris, prima de risc, evolució de l'Íbex, etc.) van en bona direcció, però també ho és que hi ha importants factors de risc que no s'han d'obviar, i que poden posar en perill aquesta fràgil recuperació. Entre aquests factors destaquen l'elevat nivell d'endeutament públic i privat, l'alta taxa d'atur i el necessari reajustament de les finances públiques.
Precisament aquest darrer aspecte és altament rellevant, ja que les actuacions que emprenguin les administracions públiques tenen un impacte directe sobre el creixement i la reactivació econòmica.
Cal tenir present que el sector públic pot afectar el creixement i la reactivació econòmica de tres maneres. En primer lloc, pot influir sobre el comportament dels agents privats (ciutadans i empreses) mitjançant la regulació i, així, en la mesura que s'emprenguin reformes financeres, laborals o fiscals, entre d'altres, el creixement econòmic pot millorar. Aquesta és una mesura que té poc cost en termes de despesa pública i que té com a principal objectiu incentivar el sector privat.
En segon lloc, el sector públic pot influir en el creixement econòmic millorant la qualitat de les institucions públiques i dels procediments. Es tracta, també, de mesures que no tenen un cost pressupostari, però que requereixen grans dosis de voluntat, ja que suposen reformar la mateixa administració.
En tercer lloc, el sector públic pot, mitjançant els seus ingressos i despeses, repercutir sobre la reactivació econòmica. Cal tenir present que la despesa pública representa el 45% del PIB espanyol. És a dir, les administracions gestionen pràcticament la meitat del PIB. Com és obvi, canvis en aquestes polítiques de despesa o d'ingrés tenen un impacte directe en l'economia.
Si ens fixem en el dèficit públic com a variable síntesi de la conjugació dels ingressos i les despeses públiques, s'observa que hem passat d'un dèficit de l'11,2% del PIB l'any 2009 al 6,8% el 2012, i s'espera tancar l'exercici 2013 al 6,5%. Per tant, en tres anys s'ha fet un gran esforç, però hem de tenir present que el camí de la consolidació fiscal no s'ha acabat, ja que s'ha d'arribar al 2,8% l'any 2016. Per tant, encara queda molt per fer.
Per assolir aquests objectius, s'han dut a terme polítiques restrictives amb importants augments dels impostos (s'han incrementat els tipus impositius, s'han eliminat deduccions i bonificacions, s'han suprimit règims especials). Ara bé, aquest augment impositiu no s'ha traduït en increments equivalents de la recaptació ni de la pressió fiscal, ja que d'una banda hi ha hagut forts constrenyiments de les bases imposables (rendes del treball, increments patrimonials, rendes del capital, beneficis empresarials, consum...) i, de l'altra, persisteix un elevat volum d'economia submergida, que se situa entorn del 20% del PIB. De cara al curt termini, no es preveu una reducció d'impostos i, per tant, els impulsos positius sobre la reactivació són inexistents. Ara bé, sí que és d'esperar una favorable evolució de la recaptació en la mesura que les bases imposables augmentin.
Pel cantó de les despeses, la partida que ha patit una reducció més important ha estat la inversió, que el 2014 se situarà per sota dels nivells inversors de l'any 2000. Però l'important no és tant el fet que disminueixi com quins projectes d'inversió es realitzen i quins no. És del tot necessari dedicar els pocs recursos existents a aquelles infraestructures que permetin consolidar el creixement, afavorint les exportacions. Malauradament, no sembla que sigui aquesta l'opció escollida pel govern central. Així doncs, tampoc s'espera que la despesa actuï de palanca per a la reactivació, atès que els possibles increments d'ingressos s'hauran de destinar a reduir el dèficit públic i l'endeutament.
Per tant, a curt termini, el reequilibri dels comptes públics no impulsarà la reactivació econòmica; ara bé, és del tot necessari per encarar amb més èxit un nou cicle econòmic i, mentrestant, avancem per la via de les reformes.
