Ahores d’ara, tot sembla indicar que el no serà majoritari al referèndum escocès. Fa uns dies l’ARA va publicar un interessant article del senyor Neal Ascherson ( La independència d’Escòcia és inevitable, 17/08/2014). No tan amants del nostre “o caixa o faixa”, els escocesos veuen el referèndum com part d’un procés ja encetat, continu, que no té aturador. Sigui quin sigui ara el resultat. Al meu entendre, és la visió històrica -estratègica i tàctica també!- correcta.
En democràcia, té lloc un fenomen ineludible: la realitat, quan és tossuda, acaba obrint-se pas. Seguint un procés que, certament, a alguns ens sembla lent, tediós i exasperant. Però imparable. Els canvis institucionals radicals només tenen lloc després de processos sagnants i sovint incongruents. Aquesta ha estat la realitat de les fronteres internes europees. Un disseny fruit de guerres i d’acords monàrquics. Alsàcia n’és un bon exemple: “Eres alemany i avui, ves per on, ja ets francès!” I viceversa. Un transvasament de pertinença violent i sense veritable intervenció de l’opinió local. Terrible. També és un error fixar-se només en els nous estat balcànics. Les seves fronteres formen part d’aquelles que estan tacades de sang. Tenen una data de naixement concreta, precisa. Però ningú sap datar amb precisió la independència d’Austràlia. Ni del Canadà. Eren colònies britàniques. Després territoris. Fins que ha romàs únicament la Corona britànica com a nexe d’unió simbòlic.
Espanya no porta la civilització democràtica a la sang. Catalunya tampoc, esclar. Tanmateix, des de la incorporació d’Espanya a les institucions europees, hem tastat els avantatges de la societat civilitzada democràtica. No sembla, doncs, que hi pugui haver altra solució al nostre problema que els comportaments enraonats. Tant enraonats com radicalment inevitables.
La democràcia està ara assetjada. Errors comesos els darrers anys en voler fer entrar el sistema democràtic per la cabota -aquest és el principal error de la Guerra de l’Iraq- i l’excessiva tolerància envers aparents democràcies de tarannà autocràtic -Rússia n’és un exemple- han diluït la nostra percepció democràtica. Però també hi ha altres reformes que cal abordar si es vol mantenir la democràcia occidental en perfecte estat de revista. I la més important consisteix en la revisió de la “unitat d’aplicació democràtica internacional” que fins ara s’ha utilitzat. La democràcia, al món, ha anat avançant estat per estat.
La crisi de l’euro és, també, la crisi de l’estat nació a l’hora de solucionar els problemes macroeconòmics que s’havien anat acumulant. Les regulacions sobre institucions financeres, les polítiques d’immigració, les polítiques estratègiques (energia, sancions a tercers països, etc.) han passat, ràpidament, a mans comunitàries, alhora que determinades actuacions polítiques han de ser aplicades a nivell més local. No pas únicament per necessitats pràctiques, sinó per eficàcia del control democràtic. I aquí ens trobem, doncs, davant un procés que algú podrà retardar, però que difícilment algú podrà aturar: la transició d’unes fronteres dissenyades amb la sang cap a unes fronteres dissenyades per la raó democràtica -que inclou l’eficàcia en les formes de governar.
Recelar de l’èxit del procés actual d’independència de Catalunya (com jo faig) no implica discrepar de l’objectiu final. Mantinc que si algú pot fer fracassar aquest procés -d’engegada inicial brillant, sens dubte-, aquest algú serà la nostra classe política. És prima i, per tant, mesquina i poc generosa. Inevitable: és genuïnament ibèrica. És fruit del règim de la Transició. I ens ha provocat el pitjor dels perjudicis en no voler-se regenerar durant més de trenta anys -ara ho estem vivint-. El nivell d’incertesa del que pugui succeir és elevadíssim.
La realitat que surti del 9-N no hauria de fer-nos perdre els nervis -la perspectiva a què tan bé apel·lava el senyor Ascherson en el seu article-. Ha començat un moviment lent però inajornable -l’alternativa és el trencament del nostre sistema democràtic continental-. Uns estats ho solucionaran donant més i més poder a les nacions, successivament, fins a arribar a l’estatus d’Austràlia o el Canadà -sense cerimònies ni estridències, simplement com un acte d’evolució natural-. Altres intentaran mantenir farcit l’aparell de l’estat nació recuperant competències -és el cas d’Espanya-. Encara que de manera diferent, Escòcia i Catalunya són les primeres que plantegen a Europa aquesta important qüestió. D’altres en vindran. Siguin quins siguin els esdeveniments a curt termini, estem davant d’un fet imparable que Europa haurà de solucionar, sens dubte.
