Intervinguts o sobirans

Ara que la policia espanyola ja s'ha desentès definitivament de l'autoria de l'esborrany d'informe que va servir per desestabilitzar la darrera campanya electoral -i malgrat que a alguns res els atura i segueixen embrutant-, indigna el silenci que mantenen els que el van aprofitar per treure'n profit. Era perfectament esperable que des dels aparells de l'Estat, amb la complicitat de la premsa addicta, intervinguessin la campanya electoral. Però no era previsible que a Catalunya ens deixéssim entabanar per la provocació i que ens passéssim la segona setmana de la campanya adelitats en la versemblança o no de les insinuacions malèvoles i buscant inútils confirmacions i desmentiments a propòsit d'un document sense altra data ni signatura que no fos la del mitjà que el feia córrer. Si els dirigents de partits i els especuladors que des de les tribunes públiques es van enfilar dalt la difamació ara no tenen el coratge ni de disculpar-se -el mal ja està fet-, potser seria l'hora de publicar un recull precís de com s'hi van complaure.

INSISTEIXO ENCARA en aquest afer no pas per intentar justificar cap resultat: que la provocació hagués afavorit o perjudicat els afectats no en canviaria la gravetat. Ho faig per recordar, per enèsima vegada, que havent mostrat els catalans voluntat de secessió de manera oberta i majoritària, l'estat espanyol està disposat a intervenir-nos atacant per tots els flancs i amb totes les armes possibles. Recordi com a l'estratègia de la por, que anava des d'amenaces ridícules fins a manipulacions greus dels sectors de població més fràgils i desinformats, s'hi va sumar una ofensiva diplomàtica en tota regla que feia tombar les opinions dels dirigents europeus més destacats. Del jubilat més feble, doncs, a la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, ningú no se'n va escapar. I si tota aquesta operació va ser visible quan vam tenir l'oportunitat d'expressar una voluntat democràtica, que ningú no dubti que la batalla no afluixarà fins a la victòria o la derrota final d'uns o altres.

ÉS CERT QUE AQUÍ hem sostingut amb tota la força que la raó democràtica és invencible. Hem dit que una majoria sòlida favorable a la independència era imbatible en el pla del reconeixement internacional. Però hem estat massa ingenus de suposar que aquesta voluntat democràtica es podria expressar lliure de la intervenció d'un Estat que, com molt bé va il·lustrar el ministre Wert, se sent com un toro que embraveix quan se l'amenaça i que ferit respon envestint. Vet aquí un dels cercles viciosos dels quals és més difícil escapar: una de les principals raons per voler la independència és l'aspiració a una radicalitat democràtica que dins d'Espanya hem comprovat que és inassolible. Però, vet-ho aquí, és aquesta mateixa feblesa democràtica de la cultura política espanyola la que fa més difícil escapar-se'n. El símil del ministre Wert només ens consola perquè, embravits o no, sabem quin és el destí fatal que tenen els toros a Espanya.

EL PROJECTE DE LLEI d'educació de l'actual govern del PP, més enllà dels retocs a un sistema que seguirà sent incapaç de respondre als greus desafiaments dels temps que vivim, mostra ben clarament la intenció uniformitzadora amb què utilitzen l'Estat. Hi ha una clara -i inútil- voluntat d'intervenció adoctrinadora. No ha d'estranyar, doncs, que Sáenz de Santamaría reconegui que només entenen com a assignatures troncals les que són de temari comú a tot el territori espanyol. No els cap al cap que hi hagi troncalitats "locals" -com la de la llengua catalana a Catalunya- que no serveixin per espanyolitzar criatures. I no ens enganyem: tenen la raó jurídica a favor, perquè això recolza directament en l'obstinació, de base constitucional, de no reconèixer que Catalunya és una nació. Aquesta batalla ja la vam perdre el 1977 amb la Constitució, i el 1978 i el 2006 amb els dos Estatuts. ¿Decadents o independents? No: ara, intervinguts o sobirans.