El 20 de maig del 1992 el Barça -vestit amb samarreta carbassa- va derrotar el Sampdoria i va aconseguir la Copa d'Europa a Wembley després del gol de Koeman. Aquell dia, abans de començar el partit, el gran Johan Cruyff va dir una frase genial als seus jugadors, que, al llarg dels anys, ha servit per metaforitzar qualsevol activitat humana una mica èpica. "Hem arribat fins a la final. Ara, sortiu i disfruteu". Avui li hem de fer cas, no?
Tropa, hem arribat fins a la final. I la final d'avui és molt bèstia i molt alegre, és molt terrenal i és molt poètica, és molt difícil i és facilíssima, és molt pelleringosa i és molt solemne, és molt emocionant i és molt seriosa. Fem-li cas al Johan. Ara sortim i disfrutem, va. Dediquem el dia als que demà diran que vam fer un flash mob de tres-centes persones.
Esmorzem amb cerimònia i un gotet de vi o una copeta de cava (el diminutiu és important, perquè fa festa: gotet, copeta). No fem el català i no patim per si l'ampolla queda oberta. Arrepleguem la canalla. Anem al carrer. Recordem Vladimir i Vera Nabokov amb el seu fill Dmitri a punt d'emigrar als Estats Units. El matrimoni ja ha vist el vaixell. El nen, encara no. Però no l'hi ensenyen, esperen que sigui ell qui el descobreixi, perquè són conscients que aquell precís moment "és un moment que recordaran al llarg dels anys". Com el d'avui. Mirem la gent del nostre voltant, als restaurants, als càmpings, a la caravana de tres hores, a la cua del vàter del bar que és a prop de tal tram. Segur que ho farem amb la complicitat, la comprensió i la simpatia amb què mirem la gent que surt del mateix concert que nosaltres o del mateix partit de futbol, que els abraçaries per voler allò que tu vols. Demà ja tornarem a la misantropia. Avui, sortim a jugar. Com diria la meva tieta Pura: "Això no hi ha qui ens ho quiti". Pensem que entre tots ens estem currant una entrada a la Viquipèdia.
