1. Encara no som a Sant Jordi i el Liceu ja ha tancat la temporada de dansa. Els quatre espectacles d’enguany han rebut aplaudiments i bones crítiques però, com que això va a gustos, han quedat lluny de les expectatives del moment d’abonar-nos-hi. Són bons espectacles –només faltaria– però ni de bon tros ens han sacsejat l’ànima. Ni tan sols ens han emocionat. Reconec que a la darrera funció, la de Nijinski, hi vaig arribar de mal humor. Atès que la funció –de dues hores i mitja–, començava a dos quarts de vuit, vam decidir picar alguna cosa a prop del Liceu abans de l’obra. La idea era, d’entrada, la d’un bon entrepà ràpid, a peu dret. Buscàvem un lloc net, decent, que no fos un enganyaturistes. Al capdavall, amb una Rambla en obres que feia de mal passar, ens va semblar que les barquetes ja preparades que vèiem des del carrer –a la retolació de l’establiment en deien “montaditos”i “tapas”– serien una opció digna per menjar amb dues esgarrapades. Quan vam entrar, ja els va estranyar que fóssim autòctons. Abans d’asseure’ns, veient que no ens aixecarien la camisa, ens van advertir que allà només podríem pagar amb bitllets. Marrameu. Vam sortir amb la mosca al nas i vam buscar una altra opció.
2. A mi em recava anar al bar de la sala dels miralls del Liceu, per la cua que s’hi fa, i perquè la relació qualitat/preu/plaer/mida de l’entrepà acostuma a ser una aposta perdedora. Vam recordar que, per anar del pàrquing de la Gardunya fins a la Rambla, havíem travessat la Boqueria i havíem vist una parada de pernils –penjats i envasats– que feia bona pinta. Vam desfer el camí entre parades de fruita –talladeta, peladeta, amb forquilleta–, i vam demanar dues flautes d’espatlla de gla. El dependent, en sentir que li demanàvem en català, va fer evident la sorpresa i ens va repassar de dalt a baix. “A les set del vespre, som els primers catalans del dia?”, li vaig preguntar. La seva resposta, que vaig trobar exagerada, va ser aquesta: “Diría que los primeros de la semana... Incluso diría que en lo que va de mes”. Vaig mirar d’estirar-li una mica més la llengua, sobre l’origen dels compradors de la seva parada. “Aquí nos hablan en italiano, en ruso o en chino... De todo. Pero hacía mucho tiempo que no escuchaba yo el catalán”. Mentre ens cobrava –només quatre euros per cada flauta– una família de Torí li encarregava tres entrepans més, de prosciutto sense tomàquet.
3. La nostra és una anècdota de pa sucat amb oli, mai més ben dit. Sociolingüísticament no té cap valor estadístic. No dic res que no sabéssim d’una zona que és un imant per al turistam de tot tipus de sandàlies i de butxaca. Esgarrifa, això sí, la constatació de com la Boqueria ha esdevingut un parc temàtic per a badocs i ha anat perdent el seu paper primigeni, d’abastir de menjar la gent d’un barri que ja costa de reconèixer. Sap greu que aquesta tendència sigui irreversible. Amb la llengua, en canvi, no està tot perdut. L’endemà d’aquesta experiència, a primera hora, el Basté ens va despertar amb els resultats de l’EGM. Només entre RAC 1 i Catalunya Ràdio, cada dia hi ha 1.800.000 catalans que devoren ràdio en català. A la Rosalía, per haver parlat en català als quatre concerts de Barcelona, per haver confessat la Bad Gyal en la llengua de totes dues, per haver sobretitulat totes les seves cançons amb el nostre idioma, li diuen el nom del porc a les xarxes. Bon senyal. I ara ve Sant Jordi. En la llista de més venuts en català difícilment s’hi colarà un Dicker o un Uclés traduïts a la nostra llengua. Al capdamunt del rànquing de ficció hi haurà una Regina, un Carles, una Eva, un Gil, una Empar, una Agnès que els gaudim tal com els llegim. Serà un èxit que donarà la raó a les tesis de l’Òscar Andreu, enfilat al podi de la no-ficció, amb el necessari manifest en defensa del català.
