Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Me'n puc 'enrecordar'?

Una lectora em pregunta : "I si admetem el verb enfotre's , ¿no hauríem d'admetre també emburlar-se o empenedir-se , que també es diuen?" Quan, on i per què aquests verbs en què el pronom en ha esdevingut prefix s'haurien d'admetre o prohibir?

Jo els dividiria en tres grups. Els que, com endur-se o emportar-se , són resultat de l'evolució històrica, de manera que la forma sense prefix ni es diu ni s'entén. S'han d'admetre sempre i en tots els registres.

Els que, com enriure's o enrecordar-se , són més habituals en un ús espontani tot i que la forma sense prefix també es diu i s'entén. S'han d'admetre en contextos informals. Fan més versemblants els diàlegs i més rica en registres la llengua.

Els avalen, a més, escriptors de tant prestigi com Guimerà, Maragall, Riba, Ruyra, Sagarra, etc. Fins i tot una autora tan fabriana com Mercè Rodoreda fa servir enrecordar-se reiteradament a les seves novel·les.

És un cas clar en què cal oposar el dúctil criteri d'adequació al registre al rígid binomi correcte/incorrecte. En lloc d'excloure'ls de l'estàndard, només caldria subratllar que són inadequats en registres formals.

I, per exemple, enfotre's (d'algú) , com que aquest verb només pot ser clarament informal, seria sempre una forma adequada.

Finalment, tenim els que, com emburlar-se o empenedir-se , ni tan sols són més habituals en l'ús espontani. Només els toleraria en registres informals molt marcats i em sembla lògic que no tinguin entrada als diccionaris.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT