10/11/2012

Periodisme

2 min

Si de veritat, com deia Orwell, consisteix a publicar el que algú no vol que es publiqui, ens podem preguntar què deuen ser exactament els refregits de refregits. I costa molt decidir-ho perquè és un camp minat de mites.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El primer mite es diu informació i es basa a creure que el que vomiten agències i gabinets de premsa és un retrat fidel de la realitat. Sobreviu ignorant que tot el que no cal anar a buscar sinó que ve tot sol acostuma a estar tenyit de propaganda.

El segon mite es diu actualitat i l'alimenta l'addicció a saber què passa al món cinc minuts abans que el veí. Per connectar-nos amb tot ens aïlla del que ens envolta, i els que s'hi enganxen no tenen temps ni per escoltar els seus fills.

El tercer mite es diu opinió i es dedica a interpretar la informació i l'actualitat sense haver-la verificat ni acabar-la d'entendre, salpebrant-la amb prejudicis tan ben ensinistrats a complaure el que paga que s'acaben confonent amb les pròpies creences.

L'únic antídot contra aquests tres mites seria que cada periodista es preguntés si amb la seva feina ho està posant més difícil als delinqüents poderosos, opacs i impunes. La prova del nou és molt simple: si ningú li vol mal, malament rai.

A l'Amèrica dels 20, quan tot just naixien els grans diaris, l'escriptor Walter Lippman va dir que el rol del periodisme en democràcia era fer de mitjancer entre les elits i un ramat de gent perplexa que pot envestir si no es "fabrica el seu consentiment" fent-li més simple el que no entén.

El model de Lippman ha triomfat mentre els mitjans han estat en mans del gran capital. Ara falta veure si amb les noves tecnologies ha arribat el moment de donar una oportunitat a Orwell.

stats