Propòsits incerts

Les ultracorreccions són un dany col·lateral d'haver renunciat a la intuïció en benefici d'una norma que de vegades no és prou subtil per acollir la complexitat de la llengua. Corregir la intuïció pot fer perdre el nord, perquè la intuïció no interferida sempre orienta millor que cap teoria.

Hi solen incórrer escriptors molt professionals. Com més pateixen per respectar la norma, més fàcil és que la norma els acabi fent un gol en pròpia porta.

La norma actual admet que quan cap, gens, enlloc, mai, ningú, res i tampoc van davant del verb no calgui reforçar-los amb un no, però la tendència general i una fitxa de l'Optimot aconsellen fer-ho, com si posar-hi el no fos més correcte.

Així doncs, els usuaris més disciplinats, desoint la seva intuïció -que mai (no) el troba a faltar-, l'hi posen sempre. I, fent-ho amb fe cega, l'hi acaben posant quan no toca.

Per exemple, a "Ho fa sense que ningú no el vegi" el no no hi ha d'anar perquè el sense ja nega. I també és ultracorrecció el no que vaig trobar l'altre dia en un text publicat per l'IEC i escrit per un membre de la Secció Filològica: "Mai com ara l'IEC no s'havia proposat [...] d'estrènyer els lligams entre aquestes contrades".

Per què hi sobra el no? És crucial la posició d'aquest mai, que anteposat així modifica la frase sencera des de fora. Massa des de fora perquè arribi a enllaçar amb el no, que -anant per lliure- torna a negar el que mai ja nega. I, de fet, només cal que tornem a integrar el mai en la frase perquè el no ja sigui possible: "L'IEC mai no s'havia proposat [...]".

Em direu que filo molt prim però jo diria que és greu que la nostra màxima autoritat lingüística pugui dir que no es proposa el que, de fet, es proposa.