La conclusió més elemental dels anys de crisi és que tot el que no s'entenia d'on sortia era mentida. Van acomplexar i tractar d'idiota qui no s'endeutava, i van fer una bola tan grossa que ha deixat milions de petits afectats que ho passaran malament la resta de la seva vida i forats indecents que exigeixen rescats obscens com el de Bankia, en què els cínics que en van abusar encara volen donar lliçons. El món que ve, que va venint, es vol assemblar en algunes coses al que hi havia abans de la crisi. Estimem les marques de quan érem nens, de quan n'hi havia poques, perquè associem que són de veritat, d'abans que petés tot. M'encanta el retorn a l'artesania, als productes de proximitat, a les coses de debò. A la traçabilitat del menjar, que no és només un terme tècnic per saber-ne l'origen per motius higiènics o de salut, és també un valor moral, saber qui alimentes quan compres alguna cosa. L'esperança és que hàgim entès la transformació que cal i la fem a fons, i no ens deixem enredar. El pànic, que el presumpte retorn a les coses autèntiques sigui epidèrmic, que es converteixi en això que anomenem tendència de consum, que en el fons només requereix que les coses semblin, no cal que siguin. Això sí que seria del tot contradictori i decebedor. La gràcia de les coses de veritat no és que simulin una autenticitat de màrqueting, és que la tinguin.
