LA CURIOSITAT PÀTRIA em va portar dissabte a sintonitzar l'informatiu de Canal 9 per veure com enfocaven el tema Madrid 2020. L'experiment no em va decebre. Ben bé mig informatiu dedicat a explicar els beneficis que tindria la nominació madrilenya per a València, que acolliria les proves de vela com a subseu. Una mica abans, el president valencià, Alberto Fabra, havia bramat a Gandia contra la Diada ("Nosaltres no tenim res a celebrar", va dir, en una clara mostra de menyspreu pel regiment de la Mare de Déu dels Desemparats que va lluitar durant el setge al costat dels catalans) i va emfatitzar la condició d'"espanyols" dels valencians. Res a dir, perquè el dret a l'autodeterminació dels pobles també inclou el dret a subsumir-se en un altre projecte nacional, només faltaria. El problema apareix quan aquest altre projecte nacional comença a trontollar i els avantatges promesos no apareixen per enlloc.
Els Jocs Olímpics haurien entronitzat la imatge de València com a platja i port de Madrid, a una distància d'hora i mitja gràcies a un fabulós i deficitari AVE, i amb una clara posició de subsidiarietat i dependència. Aquest és el projecte del PP de Fabra, Barberá, Rus i tutti quanti : convertir València en el tentacle marítim de Madrid, una ciutat sense pes polític específic, sense projecte propi i sense influència més enllà de l'Horta. Una ciutat, en definitiva, que vibra més amb la possibilitat de ser subseu olímpica que amb la de ser capital d'un país del Mediterrani occidental.
