La pinya que fa el PSOE amb el PP contra el 9-N -que tant contrasta amb l’actitud de molts regidors del PSC- mereix una reflexió que va més enllà del procés i toca un tema tan central com els dèficits democràtics del capitalisme versió neoliberal.
Perquè no és només el PSOE. Aquest desig indissimulat dels partits de centreesquerra de ser socialistes sense ser-ho ha anat cremant etapes: primer reneguen del marxisme, després es desfan de la socialdemocràcia i ara a Valls ja li fa nosa dir-se socialista.
Potser per això la línia que separa partidaris i detractors del nostre dret a decidir ja no se situa entre dretes i esquerres (com caldria esperar) sinó entre l’esquerra que s’alterna amb la dreta en les més altes institucions i la que, com a molt, treu el cap en l’àmbit local.
No ens hauria de sorprendre. ¿Hi va haver ruptura econòmica entre el New Labour de Blair i el thatcherisme? O encara més fàcil: ¿què hi feia Blair amb Bush i Aznar a les Açores contra el parer majoritari dels seus votants?
Reflexionant-hi un té la sensació que ser prosistema -un antònim d’ antisistema que no branda cap opinador- lliga a una ideologia que, amb la caiguda del Mur i la política desreguladora que engega Reagan als 80, s’ha anat escorant cap a la dreta.
El sistema, i la seva deriva ideològica, ha sigut un llit de Procust que ha anat escapçant de l’esquerra que s’hi ha ficat, de la que entra -un cop a l’oposició- als consells de les grans corporacions, tot el que la feia més genuïna i autèntica.
I això ha obligat l’eix social a arrecerar-se en el nacional. No és casual que el Partit Nacional Escocès hagi arribat a liderar el país agafant de terra la bandera socialdemòcrata que el Partit Laborista ja fa temps que va deixar caure.
L’esbroncada d’ahir de Pujol al Parlament té ressons de rèquiem per al nostre sobiranisme prosistema. El dret a decidir rebenta les costures de l’actual democràcia: no és soluble en un règim en què el mercat mana més que la política.
