“Si no fos perquè a Euskadi ens mataven, el cas de Catalunya és pitjor”, garla la Rosa Díez. Que és exactament el mateix que dir: “Si no fos perquè Franco ens empresonava, Rosa Díez és pitjor”. Però entenc molt bé que la desesperació la dugui a emetre frases tan ressentides i pàrvules. Com ens va fer saber el company Roger Tugas, aquesta dona, en una entrevista electoral a La Vanguardia l’any 99, va dir que les urnes demostraven que la majoria de bascos no volien la independència però que “si algun cop la majoria de bascos la volgués, la democràcia s’hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d’adaptar-se al que desitgin els ciutadans a l’urna”. Bé, sí. Tothom és demòcrata en teoria. Però et topes amb la realitat, tossuda i elàstica com un xiclet Bang Bang, i arriba el moment de les fintes o perds els privilegis.
Que bonic que seria negar-se a això nostre amb un argument incontestable com el de la violència. No hi hauria discussió. Nosaltres mateixos plegaríem veles, esclar. Però no hi ha violència. Hi ha festa, manis, famílies i costellades sense fi (si espero amb candeletes la independència és, justament, per poder acabar amb tot això). Comprenc el desconcert. I sí. Pots declamar que TV3 adoctrina i voler-t’ho creure (tot i que a Catalunya TV3 es veu tant o tan poc com La 1, per no dir Telecinco). Pots dir que l’escola adoctrina i voler-t’ho creure (però aleshores has de fer veure que no saps qui ha adoctrinat els mestres i els pares, educats en el franquisme).
No pot pas ser. Imaginem per un moment que Espanya permetés la consulta i es pogués fer una campanya normal com al Regne Unit. ¿S’imaginen un sol argument normal per al no? Què ens podrien dir per fer-nos quedar a Espanya? Què ens prometrien? Peles? No. Amor? Ni això. Només queda l’amenaça. El desbarrar. Només els queda posar-se a xisclar i a trencar plats.
