Publicitat

Temps d'aigües turbulentes

1 . CAPRICI. Atenent les catastròfiques dades econòmiques que surten aquests dies i que auguren una recessió més llarga i fonda, ¿no seria ja hora que el govern espanyol sortís del seu quietisme? Atès que està demostrat que ni Alemanya ni la Comissió Europea volen acceptar el desastre de les seves polítiques, ni escoltar la gent, ¿"no seria el moment", em diu un amic economista, "que un país de la dimensió d'Espanya amenacés de deixar l'euro o de fer efectiu el default ?" La història demostra que el deute no s'arribarà a tornar mai només amb austeritat: cal creixement, una mica d'inflació i quitances. Algú s'hauria d'atrevir a aixecar la veu. Però per a això es necessita voluntat i coratge, que van escassos. El que és terrible és veure que un país s'enfonsa i no fer-hi res, en nom de l'obediència deguda. La resposta de Durão Barroso, l'escolanet de les Açores, a les eleccions italianes ha estat patètica: "¿Hem de determinar les nostres polítiques a partir de consideracions a curt termini de resultats electorals?", ha preguntat. El vot ciutadà com a caprici. La sobirania substituïda pel criteri inapel·lable de l'expert. ¿És aquest el futur de la democràcia?

2 . MONARQUIA. Llegeixo aquests dies grans recomanacions sobre el futur de la monarquia, propostes de transparència, de simplicitat, de funcionalitat, de modèstia. És com demanar a l'Església que es democratitzi. Una monarquia és el que és, una institució anacrònica que pot justificar-se temporalment per la seva utilitat. La monarquia es funda en el vincle de sang. És precisament enfront de l'aristocràcia que neix i creix la democràcia. Un debat sobre les maneres de fer de la monarquia és un brindis al sol per seguir mantenint el règim monàrquic encara que ja no sigui útil. No és que aquesta monarquia sigui corrupta, és que ho és la institució en si, fundada sobre el nepotisme, el privilegi, l'esperit de camarilla, la irrevocabilitat i la irresponsabilitat. La Constitució defineix el rei com a irresponsable, ¿hi ha res més a dir? L'únic debat de veritat que aquest país mereix és el que ha quedat pendent perquè a la Transició no es va voler afrontar: monarquia o república. La resta és ornamentació monàrquica.

3 . VOLTAIRE. En moments com aquest, en què la desigualtat i l'abús de poder estan limitant greument les llibertats i empobrint la democràcia, sempre és útil recórrer a Voltaire, un personatge carregat de contradiccions, com la vida, que passava amb facilitat de lluitar contra la infàmia a fer la cort al despotisme il·lustrat. En Voltaire hi ha tres paradoxes que il·lustren la fragilitat de ser lliures. Paradoxa de la necessitat: la llibertat pot subsistir amb la necessitat absoluta perquè era necessari que fóssim lliures. Paradoxa dels límits: sóc lliure quan puc fer el que vull fer, o, si ho preferiu, quan vull caminar i no tinc gota. Paradoxa de la ironia: no hi ha redempció en el millor dels mons possibles. Voltaire, inspirat per 1714, escriu a El segle de Lluís XIV : "Catalunya pot prescindir de l'Univers sencer i els seus veïns no poden prescindir d'ella". Podria ser un lema per mantenir l'autoestima d'un país que la perd amb gran facilitat. "Tanmateix", escrivia Ramon Alcoberro fa vint anys, "ningú li ha dedicat mai un carrer a Barcelona". L'any 2014 podria ser una oportunitat d'incorporar Voltaire a la ciutat.

4 . RETRET. "Va haver-hi dies d'aigües turbulentes en què el Senyor semblava dormir", va dir Benet XVI en el seu comiat. M'agraden aquests retrets papals a Déu. Són com llampecs de dubte, que confirmen que encara hi ha algun papa que creu en Déu.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT