La indissoluble unitat de la cosa
Nocions d'història sagrada per a descreguts: abans del Big Bang, ja existia Espanya. De fet, va ser el rei d'Espanya el que va accionar-ne el detonador, perquè s'avorria i trobava a faltar els elefants i les senyores nòrdiques que corren per la selva de Botswana. Posats a fer, i aprofitant una operació que tenia pendent a Barcelona, va crear Catalunya a partir d'una costella seva, de la qual no havia tingut notícia fins a aquell mateix moment. Li va semblar que podia tenir gràcia el fet de perseguir una quimera, i vet ací que Catalunya va ser creada.
Es van succeir els treballs i els dies, i més o menys tot va anar bé fins al dia que Eva (que, com ara sap més o menys tothom, era d'Artés), va convidar Adam a mossegar la poma de l'autodeterminació. A partir d'aquí tot va anar de mal borràs: el rei d'Espanya havia previst, providencialment, que tothom parlés un mateix idioma, però a la torre de Babel l'assumpte es va desmanegar i van aparèixer una colla de llengües, entre les quals una que es deia català i que va ser inventada per un filisteu anomenat Jordi Pujol només per poder reivindicar el fatídic dret a l'autodeterminació.
La confusió es va estendre entre els homes i les dones, i per mirar d'encalmar-la, Déu mateix va lliurar a Moisès, al Mont Sinaí, les Taules de la Salvació: la llegenda explica que eren els Deu Manaments, però estudis recents de la prestigiosa universitat de Smurfland demostren que es tractava de la Constitució espanyola, aquella que els ciutadans de la Pell de Brau ens van donar per viure tranquils, feliços i en pau, sobretot si ens aveníem als patrons ideològics consagrats per la modèlica Transició.
Van seguir decennis d'abusos i menyspreus, que des de la pecaminosa Catalunya es van afrontar amb el miracle de la multiplicació del vi i de les competències, també conegut com a miracle del peix al cove. I amb això es va anar tirant de veta, fins que als catalans (fills de Sodoma i Gomorra) se'ls va acabar la paciència i van sortir als carrers de Barcelona (la ciutat on el monarca solia operar-se) per demanar la independència. A partir d'aleshores (mai abans), els heresiarques sobrevinguts del PSOE consideren negociables les Taules de la Llei, en el sentit que anomenen federalista , mentre que els filisteus del PP s'hi aferren com si en depengués l'adveniment de l'Apocalipsi. Curiosament, els uns i els altres en van aprovar una reforma ara fa un parell d'anys, a les fosques i sense consens, només perquè els ho va imposar la sibil·la Merkel. Però ara, això, tant és: l'únic realment preocupant és que els guardians catalans de la llei siguin capaços, per una vegada, de no dividir-se en disputes de partit i de posar-se d'acord a l'àgora en alguna cosa que vagi realment en benefici dels ciutadans. La història, fins i tot sagrada, es troba encara en el moment de començar a ser escrita, i avui tenim l'ocasió de llegir-ne el primer capítol. Tant de bo, per acabar amb la farsa de qualsevol unitat indissoluble. Sigui quina sigui.
