Llegeixo al diari El Mundo una entrevista amb Mohamed el Haddadi, pare del jugador del Barça Munir. “¿Se’n va anar a viure a Barcelona?”, li pregunta l’entrevistador, Martín Mucha. “Quatre mesos. No em va agradar”, respon ell. “Per què?”, pregunta l’entrevistador. “Pel català. Això és Espanya o què?”, contesta ell. I és aleshores quan l’autor de l’entrevista ens fa saber que “per complir el pacte” parlen només “de la seva història de superació”, però que “això del català ho diu rotund”. El pacte, llegim també al text, és que l’agent del noi i el Barça li “han prohibit concedir entrevistes”.
Trobo molt curiós i remarcable que el pare d’aquest jugador del Barça deixi anar, amb aquesta “rotunditat”, que no li agrada Catalunya “pel català”. L’home, per exemple, ha viscut al País Basc, on ha treballat de cuiner, però en cap cas es queixa de l’idioma d’allà, probablement perquè amb prou feines el deu haver sentit enraonar. Que el pare de Munir digui “Això és Espanya o què” vol dir que ell, com tants ciutadans espanyols, consideren allò que considerava Franco. Que a Espanya es parla en espanyol i prou. No vull pensar, perquè sóc una persona neta de cor, que ho diu per resultar ben simpàtic als del ministeri d’Hisenda i evitar, d’aquesta manera, una inspecció com la de Messi. Penso, per tant, que ho diu de veritat. I, de fet, en un altre paràgraf de l’entrevista, l’autor ens deixa anar, de passada, una qüestió de la seva persona que enllaça amb l’altra. Ho fa mitjançant aquesta pregunta: “Com va arribar a Espanya, Jaime (així li diuen els amics, així li agrada que l’anomenin, l’hi van posar al restaurant on treballava)?” O sigui que no li diuen Mohammed. Li diuen Jaime. L’hi van posar al restaurant, com es fa, de vegades, amb les minyones filipines, perquè els senyorets no tinguin dificultats a l’hora de cridar-les. Esclar que sí, Jaime. Tu ho has dit. Això és Espanya o què?
