EL DRET. Anem dient, uns i altres, que la centralitat en la política catalana rau en el dret a decidir. Però ens enganyem, uns i altres. O, més ben dit, intentem enganyar-nos mútuament. El dret a decidir no és cap programa, ni és un objectiu, ni un model de país. És només una enutjosa etapa pròleg, l’eliminatòria prèvia que han de superar Andorra o San Marino per poder participar en el Festival d’Eurovisió. Si fóssim un país normal, el dret a decidir seria un principi tan inqüestionable que ni tan sols en parlaríem. A Catalunya, ara, no només en parlem, sinó que en fem un cavall de batalla, com si el dret a decidir fos la decisió mateixa. La consulta ha esdevingut el punt de fuga ideal per a la convergència de tots els catalanismes, un descampat boirós on es pot parlar de tot, però amb la boca petita. I així, anar fent.
LA DEMOCRÀCIA. Durant el pujolisme l’autodeterminació era un principi doctrinal i prou, sense aplicació pràctica. Pujol dedicava els seus esforços intel·lectuals a la reforma sempre ajornada d’Espanya, i a presidir l’Assemblea de les Regions d’Europa, pensant que acabaria esdevenint un contrapoder per a Brussel·les; al final ha acabat sent la més ingènua de les entelèquies (no és un retret; potser necessitàvem tots aquests desenganys per arribar on som ara). I vet aquí que en els últims anys l’independentisme, malgrat els seus incomptables passos en fals, ha ocupat el centre del debat, ha remogut el mapa polític i, sobretot, ha tingut l’habilitat de posar el seu ideari sota l’embolcall del dret a decidir, que sona bé, lliga amb tot i fa de més mal combatre des d’un punt de vista intel·lectual. Només hi ha una manera de negar el dret a decidir, que és negar la idea mateixa de Catalunya com a subjecte polític, i això a un catalanista li costa molt. Els únics que s’hi atreveixen són el PP i Ciutadans, amb una sinceritat digna d’elogi. Però a quin preu!
COARTADA. El dret a decidir no és només un ardit independentista; també és una magnífica coartada per a tres partits de matriu catalanista que encara no s’han acabat de definir -Unió, PSC i ICV- i que no volen caure en la marginalitat del PP, ni perdre bous i esquelles defensant una tercera via que, per la seva absència, amenaça de devorar tots els seus patrocinadors. Aquests partits s’agafen al dret a decidir com un ferro roent; el suport a la consulta els manté en la centralitat sense necessitat de definir els seus objectius polítics, perquè no els saben -o perquè no els volen saber-. Mentre duri l’impàs, ICV farà la viu-viu, sadollant les seves bases amb un discurs social que està en alça; Unió podrà mantenir-se sota el confortable paraigua de CDC, i només s’haurà de preocupar de gestionar el postureig habitual del seu líder. Pel que fa al PSC, és qui ho té més difícil, perquè possiblement no hi ha a Europa un partit amb les idees menys clares i amb líders menys eloqüents. Però cal suposar que Núria Parlon ha analitzat amb deteniment el fracàs de Navarro; si és així, arribarà fàcilment a la conclusió que el PSC no pot girar l’esquena a la consulta, ans al contrari, la necessita, però no com una realitat, sinó com un horitzó, una pastanaga que alimenta il·lusions sense comprometre a res. Almenys fins al novembre... Política del dia a dia, maniobres dilatòries, tàctiques lampedusianes; l’autodeterminació ben entesa no ha de ser un obstacle per a tots aquells que, com el PP i el PSOE, tenen una enemiga comuna: la pressa.
