Per què Europa no s’acaba de prendre seriosament l’independentisme català? Dos periodistes francesos m’han donat una resposta coincident: predomina la idea que els catalans que voten per la independència ho fan sabent que no la tindran. Si fos així, per què Rajoy no fa cas als mitjans anglosaxons que demanen que deixi votar? Rajoy diu que la consulta va ser un fracàs i que dos terços dels catalans estan en contra de la independència. Si tan clar ho té, per què no convoca i guanya? La seva religió -el nacionalisme espanyol- no l’hi permet. No es pot establir un precedent ni en la hipòtesi de tenir la victòria segura. La nació no es toca. Diumenge ho vam comprovar. El fet que els catalans votessin era un humiliació. Les qüestions d’honor són molt importants en un país amb deix calderonià. Diuen que el fiscal Torres-Dulce diumenge se’n va anar al cine. Li faran la vida impossible. La prudència dels fiscals i jutges va evitar un incendi, en negar-se a retirar urnes i tancar locals. I potser n’estalviarà un altre si s’oposen a inhabilitar el president, que és la venjança que busca el PP per la humiliació del 9-N. Tanmateix, Artur Mas, reforçat, intenta redibuixar l’escenari català. Malgrat que les eleccions autonòmiques són l’objectiu compartit que permet mantenir el miratge de la unitat, el president les posa al congelador, mentre confirma la separació amistosa amb Esquerra, festeja un PSC necessitat de pretendents i prepara una convocatòria de la societat civil per reafirmar el seu lideratge. Seria paradoxal que la sociovergència, el mite mai realitzat dels anys del pujolisme, prengués cos ara. Mas guanya temps perquè sap que carrega amb dos intangibles electorals que juguen a favor d’Esquerra: la gestió de la crisi i el cas Pujol.
Hi ha vida més enllà del sobiranisme i de la rancúnia reactiva de Rajoy. Ada Colau ho ha recordat: després de sis anys de crisi les institucions han sigut incapaces de resoldre el problema dels desnonaments. No hi ha voluntat política. La Constitució reconeix el dret a un habitatge digne, però el zel en la defensa d’una i altra pàtria brilla per la seva absència a l’hora de garantir els drets socials.
