Alfonso Ussía i el califat català

BarcelonaQuan Jorge Fernández Díaz va acusar l'independentisme de posar en risc la seguretat de la ciutadania pel fet de voler guanyar suports entre la comunitat musulmana just el dia que els Mossos desarticulaven una suposada cèl·lula jihadista, molts analistes van pensar que es tractava de l'enèsima sortida de to d'un ministre que no es caracteritza precisament per la prudència. Quan 24 hores després algú versat en diplomàcia com José Manuel García Margallo no va corregir el seu company de consell de ministres, uns quants més van començar a arrufar el nas. Amb la portada de l''Abc' de dimecres ja hi havia prou elements sobre la taula per concloure que estem davant una campanya orquestrada. Quan el PP català i Ciutadans s'abonen al debat brandant informació dels serveis secrets espanyols al Parlament es comprova que és una estratègia compartida pels ariets de l'espanyolisme. I com sempre hi ha un moment en què tota campanya surt de mare i mostra la seva veritable cara: la contraportda d'avui de 'La Razón', signada per Alfonso Ussía, ve a dir que una Catalunya independent no serà només un país empobrit, aïllat i corrupte, sinó que a més serà musulmà. Exagerat? Sens dubte. Increïble? Del tot. Eficaç? Segur. Veiem com.

Fins ara un dels vectors de la guerra ideològica del PP contra el sobiranisme era la comparació amb el totalitarisme, i especialment amb el nazisme. Aquest referent té un recorregut molt limitat perquè el referent nazi és llunyà temporalment i difícil d'encaixar amb els líders polítics catalans prosobiranistes. En canvi, el referent jihadista/musulmà combina dos elements molt presents a la realitat diària: d'una banda la violència extrema que practica l'Estat Islàmic –recordeu quan tot era ETA?– i que té una àmplia difusió als mitjans de comunicació, sobretot a la televisió, i de l'altra, i més important encara, la presència d'importants quantitats de població d'origen magribí, que presenta dificultats d'integració evidents i que poden causar rebuig social, als nostres pobles i ciutats. El 'moro' és algú que existeix. No és un oficial de les SS de pel·lícula, és algú que és real, que et trobes a la cantonada.

I quin efecte té la vinculació del sobiranisme amb el jihadisme o, de forma molt més subtil, amb l'islam? Per respondre això cal fer una prèvia. Una de les coses que resulta més preocupant per a l'unionisme és que l'independentisme no només té un suport molt important entre la població pròxim al 50%, sinó que aquest 50% inclou els sectors socials més capdavanters en els diferents àmbits –la gent més formada i informada, més implicada socialment, amb més grau d'èxit professional, etc.–, i, per tant, té una elevada capacitat d'atracció. D'alguna manera, i en segons quins contextos, fer-se independentista avui pot tenir per a alguna gent un component aspiracional, d'entrar a formar part de la nova elit del país. La vinculació amb el jihadisme busca curtcircuitar aquesta capacitat d'atracció. No busca tant fer baixar l'independentisme com impedir-ne el creixement entre un tipus de població sensible a un missatge molt senzill: donar suport a la causa independentista és alinear-se amb els 'moros' i posar en perill la seguretat dels nostres fills. En definitiva, es tracta de girar la islamofòbia latent en una part de la societat catalana contra l'independentisme, una estratègia perillosa però efectiva. La resposta, per tant, ha de ser molt meditada per no ampliar l'efecte buscat pel PP.

Va ser el militar i escriptor prussià Carl von Clausewitz qui va deixar escrit, al segle XIX, que “la guerra és la continuació de la política amb uns altres mitjans”. Aquesta màxima s'ha interpretat com un cant al cinisme de tipus hobbesià, en el sentit que la política és igual de bruta que la guerra, però en realitat era un cant al pragmatisme, és a dir, que amb la política es poden aconseguir els mateixos objectius que amb la guerra sense vessament de sang, i que, en tot cas, la guerra s'ha de supeditar a la política. El cert, però, és que la diferència bàsicament entre la guerra i la política és que mentre en la segona hi ha marge per a l'acord, en la primera se sol imposar una sola lògica: la de guanyadors i vencedors. L'Estat actua segons una lògica de guerra perquè veu en perill la seva pròpia supervivència. I la batalla decisiva passa perquè l'independentisme perdi part del seu atractiu i prestigi social, encara que sigui amb un disbarat com el d'associar-lo a la idea d'un califat.