Claire Heggen: “La flexibilitat és mental: moure’s no vol dir anar al gimnàs”

L’actor i director de teatre Pau Bachero em presenta Claire Heggen com “una eminència en teatre gestual i teatre d’objectes”. El cap de setmana passat van presentar al Teatre Principal de Palma l’obra Encore une heure si courte [De nou un instant tan breu]. Hi tornaran a ser dissabte i diumenge que ve. Entretant, demà aquesta peça inaugurarà el Festival Cos de Reus, al Teatre Fortuny. Claire Heggen, cofundadora el 1975 de Théâtre du Mouvement, una companyia que ha actuat en més de 60 països, és la directora d’ Encore une heure si courte. Va crear l’obra fa tot just un quart de segle perquè volia treballar la fisicalitat dels homes, però en aquells moments va ser poc representada a causa de la mort d’un dels intèrprets. Pau Bachero va insistir a tornar-la a portar dalt dels escenaris. Ell n’és el productor i un dels tres actors de la peça, juntament amb Albert Mèlich i Alejandro Navarro.

¿Com definiria Encore une heure si courte?

És una peça que mira d’expressar la relació entre el cos i l’objecte, elaborant una mena de gramàtica d’aquesta relació. A la vegada, és la trobada entre dues musicalitats, la de Georges Aperghis i la nostra, la de Théâtre du Mouvement. Jo volia fer un trio d’homes. Avesada com estic a les relacions amb el propi cos, m’interessava explorar la fisicalitat masculina, que és molt diferent de la meva. És molt interessant i és una obra tècnicament molt difícil per als actors. Encore une heure si courte està plena d’imatges, de metàfores, de relacions entre les imatges, i acabes entenent que qualsevol objecte, com ara una caixa, no és un únic objecte, sinó que pot tenir milers de lectures i significats. És una peça referencial de la nostra companyia.

Amb una trajectòria docent enorme, com a professora a l’Institut Internacional del Titella de Charleville - Mézières (França), en diverses universitats de París, a l’Institut del Teatre de Barcelona, a Londres, Amsterdam, Nova York o Buenos Aires, però també com a directora d’una companyia, què exigeix o què recomana als actors?

Entre moltes altres coses, sempre demano als actors que prenguin riscos, que no siguin previsibles, que treballin amb l’imprevisible, amb l’accident. Els recomano que aprenguin a aprendre, que tinguin l’actitud i la mirada oberta que propicia l’aprenentatge. També aconsello que essencialitzin perquè, si vols ser expressiu, no pots ser prolífic amb el moviment. Un altra recomanació és que no es quedin en un cos únic. De la mateixa manera que no es pot quedar en un pensament únic, tots hem de ser capaços de moure [fa un gest d’empènyer] les pròpies limitacions, fins a trencar els murs que ens fan estar tancats, perillosament tancats.

Com a experta en el moviment, quina importància dóna a la flexibilitat?

La flexibilitat és sempre una cosa mental. Moure’s no vol dir anar al gimnàs, de cap manera, i això l’hi diu una persona formada en educació física d’alt nivell. El moviment és la vida; quan no hi ha moviment, és la mort. El moviment és la manera que té cadascú de viure i d’interpretar una experiència. Si em demana per tècniques que ens poden fer guanyar flexibilitat, jo destacaria que s’ha de fer el possible per no ser presoner de la imatge que difonen els mitjans de comunicació, fugir sempre dels estereotips. És molt necessari, en tots els sentits, obrir el ventall de les nostres possibilitats. La flexibilitat allarga la vida.

Insisteix en el rebuig del cos únic i dels estereotips, i d’alguna manera n’ha responsabilitzat els mitjans de comunicació. ¿Es refereix a la publicitat?

A la publicitat, al cinema, a la moda... No hi ha gairebé res que quedi al marge de la difusió que s’ha fet d’una única estètica per al cos. Ens han convertit en cossos formatejats, cossos rendibles, cossos de laboratori. Ens hem de revoltar i donar valor al fet que hi ha milers, milions de cossos diferents. N’hi ha d’esportius, n’hi ha de poètics, n’hi ha d’infantils, n’hi ha de pictòrics... Es tracta de trencar els tòpics. I sobretot es tracta que tothom noti que al nostre cos hi tenim neurones.

Què és Téâtre du Mouvement?

Una companyia amb gairebé 40 anys d’història. Va sorgir de la idea d’introduir en l’actuació el concepte de musicalitat, que defensem com a essencial per a un teatre que situa el cos de l’actor al centre neuràlgic de la creació artística. Ja al començament, el mestre Étienne Decroux, en veure’ns, ens va dir que nosaltres fèiem mim musical, cosa que va ser una revelació. És com fer teatre abans de tenir la consciència que fas teatre. Amb tot, és un teatre de figures, visual, corporal, musical, plàstic; no és un teatre psicològic ni de personatges.

Quan li he demanat que em digués un adjectiu, només ha pensat un moment abans de pronunciar inestable. Per què?

Perquè a mi m’agrada especialment dir que l’inestable és el meu repòs. En aquest sentit, vaig aprendre molt d’Étienne Decroux i el seu “equilibri inestable”. La vida és inestable i, si no ho fos, l’hi hauríem de fer, perquè només aprenem si assumim riscos, si aconseguim gestionar l’accident, i perquè el que és previsible no és creatiu.