Gian Domenico Borasio: “Hi ha gent que necessita morir enfadada”

La mort continua envoltada de tabús. Gian Domenico Borasio, un dels grans especialistes europeus en medicina pal·liativa, en parla obertament i reconeix que per ell és un privilegi acompanyar les persones en el trànsit final de la vida.

Hi ha una manera bona de morir?

Diguem-ho així: el bon morir no existeix. No hi ha una bona mort que pugui ser vàlida per a tothom, i és molt important tenir-ho en compte per esborrar els obstacles que hi ha entre una persona i la seva pròpia mort. No hem de pressionar algú cap al que creiem que és una bona mort, perquè hi ha gent que necessita morir enfadada.

Pensava que la màxima aspiració era morir en pau.

No, hi ha pacients que diuen que no volen morir en pau, i és el seu dret no fer-ho perquè potser estan enfadats amb la vida o amb la idea de morir. I és el seu dret. No han de morir en pau. Han de morir. I s’han de seguir els desitjos de cadascú. Així que no hi ha un bon morir però sí que hi ha el morir bé, i això vol dir morir sense patiment innecessari.

Com quin?

Tots: el físic, el psicològic i l’espiritual. La major part del patiment és innecessari perquè pot ser atenuat amb una intervenció apropiada. Les cures pal·liatives atenen totes aquestes àrees de patiment.

Tenim molt present el patiment físic, però no el psicosocial o l’espiritual.

Els hospitals han de tenir en compte totes aquestes dimensions. Tots tenen un capellà, però ha de treballar més en contacte amb l’equip mèdic. En el nostre equip el capellà fa la ronda de visites juntament amb el metge, la infermera, el treballador social i el psicòleg.

I quin resultat veu en el pacient?

Que el pacient es veu acceptat per ell mateix com un ésser humà total.

Diu que néixer i morir tenen molt en comú.

Sí, moltes coses van en paral·lel. La natura té programes per entrar a la vida i per sortir-ne, però sabem molt més de néixer que de morir, perquè morir ens fa por. Però si tens informació i saps que hi ha coses que es poden fer, en tindràs menys.

És normal tenir por de morir.

Hi ha dues pors. La primera és la por de la mort, del que vindrà després. I aquí no hi podem ajudar perquè no hi hem estat i depèn d’allò en què creguis. Però una altra por molt comuna avui és la por del procés de morir, del que passa abans de la mort, del patiment en l’última fase de la vida. I aquí sí que podem ajudar, perquè si es prenen precaucions no cal patir.

Com es pot evitar el patiment?

Per al patiment físic tenim fàrmacs molt bons que poden alleugerir els símptomes -dolor, vòmits- si s’usen correctament. El problema és que molts metges no saben com utilitzar-los perquè mai ho han après. Les cures pal·liatives haurien de ser una assignatura obligatòria a les facultats de medicina. També s’han d’atendre els problemes psicosocials, com la depressió o el sentit de la vida -que és fronterer amb el vessant espiritual, ja que per alguns és una qüestió transcendental-. La gent vol donar un sentit a la seva vida, i s’ha de fer una tasca biogràfica amb el pacient per donar-li un significat. Totes les vides en tenen, però en alguns casos és més difícil veure’l.

¿Al final de la vida la gent necessita perdonar?

Algunes persones sí, però d’altres no. És un clixé. No hi ha valors iguals per a tothom, i s’ha de respectar. Els metges han de procurar no imposar la seva idea del que és una bona mort.

Individualment, ¿hem de començar a preparar-nos per a la mort?

En general, la gent és més feliç si comença aviat a pensar-hi, perquè pot ser que després no tinguis temps, energia o facultats per fer-ho.

I què passa amb la família?

La manera com mor una persona és molt important per a la família. Si mor amb sofriment, el dol és més difícil per als familiars. I sabem que és important atendre i cuidar la família. Metges, infermeres i treballadors socials han d’ajudar a crear l’atmosfera per fer possible el comiat.

¿La mort és més difícil quan és de gent jove?

És més difícil per a la gent del voltant. Per a la persona, dependrà de cadascú. El més difícil és la mort d’un adolescent. Quan es tracta d’un nen és un drama, però ell encara no té aquest arrelament a la vida. Un adolescent, en canvi, sap què és la vida i tot el que li queda per viure. I això és dramàtic.

¿Els professionals que treballen en cures pal·liatives han de posar una barrera perquè no els afecti?

No cal. És un gran regal treballar amb gent que s’està morint. Aprenem molt d’ells i de com conceben la vida. I després fan que siguem més conscients que ens hem de morir, i això ja és un regal.

Què ha après dels pacients?

La manera com canvien les prioritats i els valors, i a tenir més temps per a la família. Al final de la vida les persones es tornen més altruistes i solidàries, i això fa que guanyin qualitat de vida. I, per què esperar a saber-ho al final quan tens el privilegi de fer-ho abans?