Publicitat
Publicitat

Ignacio Escolar: “O hi ha reforma o hi ha ruptura, el que no hi haurà és immobilisme”

El director de 'Eldiario.es' apunta que "si no es convenç una majoria de catalans que estan millor a dins d’Espanya, caldrà acceptar que se’n vagin”

Eldiario.es és un nou mitjà que va molt bé.

Va millor del que esperàvem quan el vam muntar. Estem quadrant els números i des de fa un any estem amb resultats positius. Vam començar dotze persones a la redacció, dels quals set eren periodistes, i ara som trenta a la redacció de Madrid i trenta més en les edicions autonòmiques que tenim. Hem aconseguit 9.000 socis de pagament en aquests dos anys.

Tu no saps el que és perdre diners, no?

He perdut molts diners però no com a editor del diari [riu]. No hem repartit ni un sol dividend, tot això va a contractar més gent.

Quina part del teu èxit és demèrit dels altres mitjans?

Gran part. Estem en una situació estranyíssima perquè als grans grups els ha passat el mateix que als partits. S’han despistat a l’hora d’entendre què estava passant, tenen deutes institucionals i econòmics amb poders que estan per sobre dels seus caps i dels ciutadans, es van endeutar molt en els anys bons i quan les coses han anat malament els deutes s’han convertit no tan sols en un problema econòmic sinó en un problema laboral, perquè acaben afectant la línia editorial. Molts diaris estan intervinguts per la troica. El que passa és que aquí la troica són poders econòmics, no només polítics, i es nota. Això ens dóna una oportunitat tremenda.

Ets el Podem de la premsa?

No crec que tant, però sí que al final hi ha una relació entre el que explica com han sorgit fenòmens com el de Podem i el que explica com han sorgit diaris com Eldiario.es. Nosaltres, sens dubte, el que no som és un diari de partit. Però sí que és veritat que part de les coses que expliquen com de sobte i del no res apareixen 1,4 milions de votants i un partit que des del no res es converteix en el tercer a les enquestes, explica també com del no res, en aquesta situació, apareix un diari com Eldiario.es, i que ho fa amb aquesta difusió, tan ràpidament, amb els estalvis d’uns periodistes.

És possible ser objectiu?

Jo crec que l’objectivitat està molt bé però és com l’horitzó. No és una ciència exacta, és allà, lluny. Per mi és més important l’honestedat. S’ha de separar informació d’opinió, per descomptat, però sobretot cal ser honest i tenir en compte tots els punts de vista possibles. El Gran Wyoming deia sempre que els debats sobre l’objectivitat i l’ètica periodística són molt senzills: es resumeixen a no mentir.

Estem en el principi del canvi del periodisme?

Encara ens queda molta evolució. Al capdavall, hi ha una lluita entre vells mitjans intentant adaptar-se amb la força d’una marca i amb la força d’una posició d’uns lectors. Un diari és sobretot la relació de confiança entre una marca o una redacció amb uns lectors.

I les xarxes ens ajuden?

Twitter ens fa un favor als mitjans perquè ens ajuda a arribar molt més ràpidament als nostres lectors. El que passa és que complica el nostre ofici, perquè fins ara s’acabava quan pitjaves el botó de guardar i el producte ja anava cap a impremta, i a partir d’allà un diari ja no era cosa teva. Ara la feina d’un periodista no s’acaba amb la publicació, almenys a la nostra redacció. Has d’estar responent als lectors amb els comentaris, movent tu la notícia a les xarxes, vigilant perquè si has ficat la pota ho puguis corregir. Eldiario.es no hauria pogut néixer si no existissin les xarxes socials, perquè ens ha permès, amb una inversió zero en publicitat, arribar a quatre milions de lectors.

Quantes hores pots desconnectar tu al dia?

L’estona que dormo, que no és gaire. Una altra de les malediccions de la tecnologia és aquesta, que és molt difícil desconnectar. Ara els caps de setmana estic intentant apagar el mòbil, estar amb el meu fill i fer altres coses. Però entre setmana me’n vaig a dormir i m’aixeco amb l’iPad.

És incòmode.

Però jo ara dormo molt millor que quan era director de Público. Malgrat que ara no només sóc el director sinó també el conseller delegat, el principal accionista i el responsable quasi empresarial que es paguin les nòmines. La sort de tenir també controlada la part empresarial em permet viure d’una manera molt més tranquil·la. El pitjor que et pot passar és ser responsable d’un equip de gent i no tenir les armes per poder-los atendre.

¿Hi ha alguna lliçó que aprenguessis a Público i que puguis compartir?

Moltíssimes. Fundar un diari tan gran com era Público, amb 130 o 150 periodistes, edicions a Madrid, Barcelona i Andalusia, corresponsals internacionals... Professionalment va ser tremend el que vaig poder aprendre allà. Després també vaig aprendre que qui mana en un diari no és el director, sinó el propietari. Per això a Eldiario.es vam insisitir que els propietaris seríem els periodistes.

Això és clau per a la independència?

Sens dubte, la clau és que nosaltres ens podem equivocar i ficar la pota, però el lector sap que no hi ha cap altre interès a la redacció que el d’un grup de periodistes que volen fer aquest producte, perquè no tenim concessions administratives, no estem en altres negocis... Aquesta possibilitat de treballar dóna una independència tremenda.

Què passa a Catalunya?

Que la realitat que s’ignora clama venjança. Durant molt de temps es va ignorar que hi havia un problema, almenys des de Madrid, que és des d’on jo ho veig. Hi ha hagut una ignorància grandíssima sobre l’existència d’un problema a Catalunya, de la relació entre Catalunya i Espanya, aquest problema oblidat. Per això recorren a explicacions simples, com ara que això és una bogeria de Mas, o que TV3 ha rentat el cervell als catalans.

I què passarà?

El que no passarà és que això s’acabarà de sobte, tal com s’ha pronosticat, que baixarà el suflé sol, sense fer res. O aconsegueixes convèncer la majoria dels catalans que de veritat estan millor dins d’Espanya o hauràs d’acceptar que se’n vagin. Perquè el que és inacceptable i no pot passar és que mantinguis un estat democràtic contra el desig majoritari d’una societat. O hi ha reforma o hi ha ruptura, el que no hi haurà és immobilisme.

Suso de Toro em va dir que ell ha deixat d’interessar al quiosc espanyol, i escriu amb vosaltres al món digital.

Si un extraterrestre arribés a un quiosc de la Gran Vía madrilenya i veiés el que apareix en aquestes portades, no entendria Espanya. Ni tan sols entendria Madrid, perquè en aquestes portades tens un 40% o un 50% de la societat, però després hi ha un altre 50% que no s’hi veu reflectit i no entén el que està passant. Hi ha una certa tradició a Madrid de crear problemes a Catalunya que no existeixen. L’exemple perfecte és el de l’educació. Generes un pollastre tremend protegint aquests pares que estan desitjant escolaritzar els seus fills en castellà i l’estat català opressor no els deixa, i després et trobes que aprovat el decret ningú no s’hi apunta. És un ridícul espantós. Sóc de Burgos, però puc entendre per què això acaba molestant a Catalunya.

¿Els nous mitjans digitals treuen a vegades el que els grans diaris de paper encara no poden publicar?

Moltes vegades el diari de paper està pensat no per als lectors, sinó per als anunciants. O per als poders. El paper acaba sent utilitzat per netejar cares... El que està passant és que existeix una divisió molt forta entre analògic i digital, fins i tot a la societat. Fa poc vam veure un estudi amb dades del CIS que deia que el 50% dels votants del PP i el PSOE a Espanya no tenen correu electrònic. Si només votés la gent que té Twitter, sortiria Podem com a primera força i Esquerra Unida com a segona. Evidentment la realitat no és Twitter, però tampoc la gent que no té correu electrònic [riu].

L’Espanya política com la veus? ¿El novembre que ve hi haurà un Congrés ingovernable?

Això del Congrés ingovernable em fa riure molt. Si passa hi haurà eleccions anticipades i ja està. En un sistema tan majoritari com el nostre ens ha de costar que no sigui governable, eh? Què volem fer, que guanyi només un i es digui Mariano? Doncs no. Totes aquestes temptacions sobre les reformes electorals i la por del Congrés ingovernable... Hi ha una sociòloga que diu que el gran problema el té el PSOE, perquè a Madrid, per exemple, és molt probable que li toqui escollir qui governa. Si el PP o Podem. I faci el que faci està mort.

¿El capitalisme està amenaçat per ell mateix i la bogeria del capitalisme financer?

Hi ha moviments molt interessants. No només de Piketty, sinó també un llibre recent de Wolf, columnista del Financial Times, en què defensa que cal acabar amb el sistema de la banca d’inversió. Si vas cap a un món en el qual tens 20 persones amb el 40% de la riquesa mundial, la cosa va molt malament. Els últims 30 anys tot l’augment del PIB ha sigut en el 2% de la població, mentre que la resta perd poder i renda encara que creixi l’economia. Els pobres ja no són una cosa a la qual tens por per si et cremen amb torxes la casa, sinó que ara et pots enfotre d’ells, humiliar-los. Els deixes sense educació i després t’enrius perquè tenen problemes d’alcoholisme, ignorància...

Ets optimista sobre el món?

El món sempre té girs, però és innegable que estem millor que fa 50 anys i que en fa 100. Uns professors noruecs han creuat el nivell d’analfabetisme del 1870 amb el nivell de corrupció del 2010. I surt clavat. Si mires fins i tot els països més analfabets del 1870, són els més corruptes del 2010.

¿Ser fill d’Arsenio Escolar t’ha ajudat o perjudicat?

M’ha ajudat molt, perquè quan tens això a casa és molt més fàcil d’entendre, i jo he tingut el privilegi de poder aprendre del meu pare professionalment tot el dia... Però també ha sigut un desavantatge, perquè he hagut de demostrar coses que a algú altre no li haurien demanat. Arribes al director d’un diari de la competència i et diuen “és culpa del teu pare”. No només es col·loca a ell sinó que a més em col·loca a mi...

Si un fill em diu que vol ser periodista, què li dic?

Que és el millor ofici del món però que no hi vagi per viure bé i guanyar diners. Ens guanyem la vida satisfent la nostra curiositat. És meravellós. Si em toca la loteria i em faig milionari, seguiré fent exactament la mateixa vida que faig ara. És una benedicció perquè he aconseguit una feina que és el que faria si fos el meu hobby.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT