Lluís Estrada: “Si et congeles tens una opció. Si t’enterren o incineren, no”

Per què es vol criopreservar?

És una opció personal. Tot i que ara encara no és reversible, penso que ho acabarà sent. Els embrions ja es poden congelar i descongelar amb un 99% de possibilitats d’èxit, i fa uns anys això no era possible. No hi ha garanties, però si més endavant em trobo amb una malaltia que no té solució, congelant-me tindria alguna opció de tornar a viure quan la malaltia fos curable. Si m’enterren o m’incineren, no en tinc cap.

Això seria després de morir, perquè abans no és legal...

Actualment no, tot i que és millor fer-ho abans de morir, perquè amb l’aturada cardíaca comencen alguns processos de mort cel·lular que després costa revertir. Amb el marc jurídic actual s’ha de fer pocs minuts després de la mort perquè els danys siguin mínims.

¿Congelar-se en vida és comparable a l’eutanàsia?

Jo penso que no, perquè l’eutanàsia és una forma de mort per a algú que té mala qualitat de vida. Criogenitzar-se és un tractament que busca la curació. En casos de malaltia terminal, permetre-ho és intentar guanyar temps. L’alternativa és la sedació pal·liativa, que porta directament a la mort. I això és pitjor.

Per què impulsa una cooperativa de partidaris de la criogenització?

Per avançar en tots aquests debats tècnics, ètics i jurídics. Seguim el model dels Estats Units. A l’Estat calculem que hi ha un centenar de persones que hi estan interessades i volem organitzar-nos. Ens estem donant a conèixer, però és difícil perquè hi ha moltes reticències a plantejar-s’ho.

Hi ha més de 240 persones congelades al món. El problema és que no sabem com descongelar-les per tornar-les a la vida...

Encara no. En congelar es formen cristalls que perjudiquen el metabolisme d’éssers vius complexos com nosaltres. Es treballa amb crioprotectors que neutralitzin aquest efecte, però no està resolt...

Viure més... però fins quan?

És difícil de dir. L’envelliment com un procés inexorable està molt consolidat. Però hi ha hagut espècies que en la seva evolució han multiplicat per 30 l’esperança de vida. La nostra ha canviat molt al llarg dels segles amb la medicina. Per què no ho podem continuar fent? Ningú ens diu que ens hem de resignar a viure menys de cent anys. Si podem resoldre qüestions científiques com les que estudiem avui en dia, per què no pensar en vides de 800 anys?

N’hi ha que els dirien que estaríem envaint competències de Déu...

Només estaríem fent el que fa milers d’anys que fem: lluitar per viure més. ¿Quan tenim una infecció i administrem antibiòtic competim amb Déu? Hi ha comunitats religioses que ho pensen, i ho respecto, però no és la creença majoritària.

Els experts en bioètica no són gaire receptius...

Els crítics tenen raó quan diuen que no hi ha cap garantia. Es podria qüestionar si aquesta opció es presentés a la gent de manera enganyosa. Però no és així. I, a més, els debats bioètics seran més favorables a mesura que la ciència vagi resolent els problemes de la criogenització.

Quins costos té? ¿És una opció per a milionaris extravagants?

Oscil·la bastant en funció de l’associació, però pot anar des de 30.000 euros fins a més de 100.000. Es tracta sobretot del cost inicial i del cost que tingui revertir el procés quan es pugui fer, perquè el manteniment és molt baix. No són costos gaire elevats, hi ha moltes herències superiors. El que passa és que hi ha una gran incertesa sobre quant durarà aquest estat i què implicarà la descongelació. Per això s’acostumen a deixar més diners com a provisió de fons. De tota manera, en aquestes associacions es tendeix a la solidaritat i els seus membres es mostren oberts a compartir recursos.

¿En mans de qui queda la decisió sobre el moment de descongelar?

Del comitè científic que dirigeixi l’organisme on s’ha congelat l’individu. No pot ser una decisió familiar perquè els familiars poden tenir opinions contràries i molt probablement viuran menys que el temps que l’afectat estarà congelat.

Ens congelen i ens desperten el 2300. Tot l’entorn haurà canviat molt, els coneguts hauran mort. Quin impacte psicològic pot tenir?

La major part de la gent no té interès a congelar-se precisament per això. És molt personal. Però també n’hi ha que tenen l’estímul de conèixer una altra època, de viure més. Fins i tot més enllà dels éssers estimats. És un tema personal i intransferible. Hi ha gent que se suïcida i d’altres que no es cansen de viure.

¿I què hi ha sobre la memòria, sobre tornar a ser un mateix?

Com he dit, en aquest camp encara no hi ha garanties. Però hi ha un principi mèdic que sembla avalar que no perdríem la identitat. Quan una persona perd l’activitat cerebral per un temps, se sap que perd la memòria recent perquè no té el suport elèctric que necessita. Però la llunyana, la que configura la manera de ser, no es perd, ja que no funciona igual. Persones que han estat en coma o que han perdut gran part del cervell per un accident han retornat a la consciència mantenint gran part de la seva memòria.