Catalunya a la UE: sentit comú

En els darrers dies, hem vist com certs alts càrrecs de la Unió Europea es pronunciaven contra la continuïtat d'un potencial estat català dins la UE. Més enllà de la discutible imparcialitat d'aquestes declaracions, és important discernir quina és la posició expressada per les institucions comunitàries sobre el cas català i analitzar com és previsible que la UE gestioni un procés d'autodeterminació en el seu si.

Comencem per recordar la posició de l'única institució europea que s'ha expressat públicament sobre la qüestió: la Comissió Europea. Des de l'inici del procés català, la Comissió no ha deixat de repetir, per escrit i en successives declaracions dels seus portaveus, que "el procés català és un afer intern de l'estat espanyol" i que, en tot cas, "els tractats comunitaris no preveuen com gestionar aquest tipus de situacions". I afegeix que "no té competències per decidir sobre aquests casos" i que el màxim que pot fer és encarregar una anàlisi als seus serveis jurídics sobre la permanència a la UE d'una regió emancipada d'un dels 28 estats membres si li ho demana un d'ells, tot definint un escenari precís. Aquesta petició no s'ha produït mai, de manera que les declaracions que van més enllà de la posició de no ingerència són apreciacions personals i cal valorar-les com a tals.

Per la seva banda, el govern espanyol afirma que una Catalunya independent deixaria de pertànyer a la UE. Però, si ho té tan clar, ¿com és que no ha demanat formalment a la Comissió que estudiï el cas català i es posicioni sobre la seva continuïtat a la UE? Potser és que la resposta no és tan clara com pretén. Sigui com sigui, la qüestió és prou important per no donar-la per tancada amb la resposta d'un minut i mig d'un representant comunitari a una pregunta d'un periodista. La possible expulsió de 7,5 milions d'europeus de la Unió pel fet d'exercir un dret democràtic bé mereix un informe jurídic ben motivat per part de la UE.

Situem-nos ara en l'escenari més complex i suposem que la Comissió conclou que un estat català hauria de negociar la seva adhesió a la Unió. En aquest cas, com s'expulsaria Catalunya de la UE? No és gens senzill. De fet, comptem amb un precedent similar: el 1982, Groenlàndia va decidir abandonar la UE i les negociacions per sortir-ne van durar tres anys. Quant temps trigaria Catalunya a sortir d'una UE molt més integrada que la del 1985? Pels alts costos econòmics i jurídics que suposaria per a tota la Unió, és impensable que Catalunya en quedés fora de la nit al dia.

Europeus des de fa 25 anys

Seguint amb l'argument del govern espanyol, un cop Catalunya fos fora de la UE, quant temps hi restaria? Estem parlant d'un territori que forma part de la Unió des de fa més de 25 anys, que aplica tota la legislació comunitària i que compleix perfectament els criteris per accedir a la UE. Fàcilment podria adherir-s'hi el mateix dia que naixés el nou estat. Els serrells que calgués pactar amb la UE es podrien abordar en paral·lel a la negociació amb el Regne d'Espanya per repartir els actius i passius (els escocesos plantegen fer el mateix en el període de 18 mesos que preveuen entre la celebració del referèndum i el naixement del nou estat).

Per altra banda, cal tenir present el missatge negatiu que s'enviaria al món si la UE es negués a acollir un país europeu que compleix els criteris d'adhesió, aplica tota la legislació comunitària i té una clara vocació europeista. I, sobretot, quin precedent es crearia? Si un dia Flandes s'independitzés de Bèlgica, seguint aquesta lògica el nou estat sortiria de la UE i Brussel·les -la capital de la UE- esdevindria un enclavament comunitari envoltat d'un estat tercer. Això costa d'imaginar, sobretot des de Brussel·les, allà on es cuinen les principals decisions polítiques.

La posició espanyola?

Quan el govern espanyol insisteix que un estat català quedaria fora de la Unió, ¿hem d'entendre que dóna per fet que, en la negociació per reingressar-hi, algun estat membre el vetaria? ¿Seria Espanya qui vetaria l'adhesió de Catalunya a la UE? Si és així, que ho digui clarament.

Però, fins i tot en aquest escenari, hi ha experts que han anticipat possibles solucions. És el cas de l'assessor de la Cancelleria alemanya, Kai-Olaf Lang. El Dr. Lang ha proposat una transició europea per a un estat català que hagués de negociar l'adhesió a la UE. Es tractaria d'acordar que tota la legislació europea segueixi vigent en territori català mentre el nou estat negocia la plena adhesió a les institucions comunitàries. Així, el procés es produiria garantint la plena seguretat jurídica a totes les parts: ciutadans, empreses i inversors catalans, espanyols i de la resta del món.

Sigui com sigui, queda clar que, en absència de precedents i d'instruccions clares als tractats europeus sobre com gestionar aquest procés internacionalment, l'única via és una negociació política que beneficiï totes les parts. Tal com ha declarat recentment el president Rajoy a un mitjà nord-americà: "No ens podem imaginar una Catalunya fora de la UE". Per aquesta mateixa raó, els missatges de la por no quallaran en la societat catalana.