Unitat i discreció

ÉS MOLT POSSIBLE que Artur Mas digui més coses interessants en la seva compareixença d’avui davant de la premsa estrangera que no pas en el discurs institucional de la Diada, emès ahir per TV3. El discurs, tant pel seu format com per la solemnitat de la data i de l’efemèride, va resultar tan encotillat com era de preveure, i no se’n poden treure pistes noves sobre els plans del president per al trimestre vinent. Hi vam trobar, això sí, una reivindicació dels valors del Tricentenari -la tradició parlamentària i la lluita contra l’absolutisme- i una felicitació anticipada per l’èxit de la V gegantina que aquesta tarda, potser, ho sacsejarà una mica tot.

DIT AIXÒ, UNA IDEA FORÇA va sobrevolar tot el parlament presidencial: la unitat. Unitat d’acció en favor de la consulta, que Mas voldria preservar i, “fins i tot, ampliar”. La unitat és un concepte agradable a l’oïda, però obliga a fer formulacions imprecises per evitar esquerdes. La unitat del bloc sobiranista s’ha sostingut sobre un munt d’imprecisions i sobreentesos, i el discurs del president s’hi va abonar parlant del mínim comú denominador -la voluntat de votar- però sense esmentar els punts de fricció -la consulta peti qui peti o el respecte a la legislació espanyola, i les possibles respostes a la doble pregunta.

GRÀCIES A PERSONATGES com Gaziel, Tarradellas o fins i tot -amb perdó- Jordi Pujol, el concepte d’unitat civil és un dels dogmes de fe de la política catalana. Aquesta premissa es basa en dos factors clarament ancorats al segle XX: el record de la Guerra Civil i la por a un reviscolament del lerrouxisme. Pels protagonistes de la Catalunya actual, independentistes o no, la unitat civil només és vàlida si no s’utilitza com a coartada per bloquejar les ànsies de la majoria. És a dir, que quan arribi l’hora de canviar especulacions per decisions -per dir-ho en paraules del conseller Homs- difícilment la majoria es conformarà amb la unitat, si no inclou les urnes.

MALGRAT TOT, després del xivarri de les últimes setmanes, que tant de mal fa a la credibilitat del procés, la discreció televisiva del president s’ha de considerar lògica. I destaca vivament, sobretot ahir: el dia en què dos presidents autonòmics ens van enviar al manicomi i al cementiri, respectivament.