EscriptorPermetin-me començar amb una obvietat: un immigrant és també un emigrant. Vull dir que una persona que ve aquí, que arriba aquí, és necessàriament algú que se n’ha anat d’un altre lloc. La migració és un procés entre dos pols, és l’anada des d’un món viscut cap a un món somiat. No s’explica sense tots dos pols, no tan sols a través d’un. Em fa l’efecte que des de Catalunya hem tendit més a evocar la immigració que no pas a entendre l’emigració, a parlar més del món d’arribada que del de sortida. Sabent que el món somiat no sempre és exactament en la realitat com era en el somni i que el món viscut i deixat enrere es modifica també en la memòria, tant cap al rebuig com cap a la nostàlgia. Darrere d’algú que ve hi ha algú que se’n va.
Per què se’n va algú del lloc on ha nascut i viscut? Cada cas és un món i no hi ha cap llei universal. Per tant, explicar un cas ens ajuda tant com explicar-ne un altre: tots tenen alguna cosa d’específica i alguna cosa de compartida. Des d’aquesta convicció, em vaig proposar fa set anys un projecte literari: per què el meu avi, Vicente Villatoro Porcel, va marxar l’any 1950 de Castro del Río, província de Còrdova, amb seixanta anys, amb la seva dona i el seu fill de vint anys (mon pare), i deixant allà una filla casada i uns néts? El llenguatge literari, la narrativa -sigui ficció pura o s’apliqui sobre fets reals- serveix més per fornir material i plantejar preguntes que per donar respostes. Per això ja hi ha l’assaig, la història o el periodisme. Per tant, he passat una part dels últims set anys i pràcticament tot l’últim mig any escrivint-ho i acumulant informacions, documents i testimonis sobre aquesta pregunta individual, que remet a una pregunta col·lectiva: per què va marxar el meu avi d’Andalusia l’any cinquanta? Per què la gent se’n va del lloc on ha nascut? Com era la vida viscuda que demanés ser substituïda per una vida desitjada o somiada en un altre lloc? (Podem parlar del Somni Català, llavors, com es parla del Somni Americà.)
De tot això n’ha sortit un llibre, pendent d’una pròxima publicació, que es diu Un home que se’n va. La crònica literària minuciosa d’una vida fins al moment de l’emigració. Com que és un projecte literari, hi ha una història, però no hi ha conclusions. Com que ara escric un article periodístic, sí que hi puc incloure algunes conclusions, molt provisionals, que se cenyeixen a un cas, però que potser es poden compartir amb alguns altres casos, o amb molts. Primer, per l’edat de la persona que se n’anava, la recerca d’un lloc somiat, que se somia millor, es fa més amb la perspectiva del futur del fill que del propi futur. Segon i principal, l’emigració andalusa dels anys cinquanta i seixanta no seria explicable sense la guerra. Per entendre’ns, la vida que es vol deixar enrere, el món viscut que es vol canviar per un de somiat, ha quedat marcat profundament per la guerra, pels desastres de la guerra i de la postguerra. En aquest cas, l’experiència violenta de la revolució, el front i la repressió, una condemna a mort commutada només després d’un llarg període d’incertesa, una llarga estada a la presó de Burgos i un retorn al propi poble transformat, tensat i trinxat per la guerra i la victòria dels uns. Els vençuts que marxen perquè tenen por, no tenen horitzó, perquè el món s’ha tancat, perquè porten damunt un estigma que se’ls recorda quotidianament. Els vencedors marxen també, per la por a un esclat revolucionari que ja han viscut una vegada i perquè les relacions humanes i socials, la xarxa de la convivència, ha esclatat entorn de la guerra. Pel que he vist, en el cas que he observat, una persona se’n va amb la nostàlgia del món de la seva infantesa, però sabent-lo destruït. Se’n va perquè no té lloc.
Però un emigrant és també un immigrant. Per què ve? Per què precisament aquí? Hi ha l’atzar, caps de pont que estiren els altres, una perspectiva de feina. Però tinc la sensació -però això seria un altre llibre, que es podria dir Un home que ve i que seria ja més la història del meu pare que no pas del meu avi- que Catalunya apareix com el lloc on es pot tornar a començar sense el llast del passat.
Si el passat és l’estigma del vençut, aquest estigma es dilueix en un país ple de vençuts. Si el passat és un món on tot està sortejat en el moment de néixer, señorito, jornalero o sastre, Catalunya és un lloc on ja no funciona aquest sorteig del néixer, on et pots construir pencant el teu propi lloc, on seràs allò que siguis capaç de ser. Si més no, en el somni. L’horitzó que s’obre. El somni d’un món d’arribada en el qual, sense la cotilla del passat, de la guerra, de la naixença, serà possible el que per a tu era impossible en el lloc que has deixat enrere. Que t’estimes i enyores, però que t’engavanya i et limitava. I te’n vas del país dels pares al país dels fills.
