Publicitat
Publicitat

Amelia Valcárcel: “No veurem la plena igualtat, no sabem com és i no podem ni imaginar-la”

Catedràtica de filosofia moral a la UNED i experta en feminisme. La importància de fer del feminisme una teoria política és una de les reflexions més conegudes de la pensadora feminista Amelia Valcárcel, que fa uns mesos va ser a Barcelona per oferir una conferència al Palau Macaya de la mà de l’Obra Social La Caixa

La seva vocació frustrada és la d’enginyera de camins, una carrera de, tradicionalment, poques dones. Però la filosofia la va temptar i ja no la va abandonar. Valcárcel és una de les màximes exponents del feminisme de la igualtat. Una dona de tracte aspre i d’idees sòlides que no vol ni sentir a parlar d’“anècdotes” com burquinis o efectes del retorn a la criança natural.

¿Podem estar satisfetes dels avenços aconseguits per les dones?

Ha estat algun cop a l’Índia? No és un lloc per estar satisfeta de viure en aquest planeta. Més aviat al contrari. Per no citar l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs Units. No és tanta l’extensió del món on les dones són éssers humans de ple dret. I parlem de coses elementals com que et donin menjar o que no et venguin a un prostíbul. Qualsevol que digui que és feminista i no hagi mirat més enllà de les fronteres d’Occident, no ho és. En qualsevol lloc del món les dones volen més del que tenen actualment. Però, per ara, aquí, anem resistint.

Parlem d’aquí. El 60% de les estudiants a les universitats són dones però després això no es tradueix en càrrecs directius.

Perquè les dones són un col·lectiu que ve d’una discriminació secular molt gran i té capacitat de guanyar espai allà on els mecanismes siguin oberts, formals i transparents. I mentre el sistema utilitzat sigui el de la coptació, que té un biaix patriarcal, això no passarà. Però aquest és un repte per a les elits. Per a la dona que no pot conciliar, aquest no és el seu problema principal.

¿La desigualtat comença quan la dona és mare?

No, comença abans que siguem capaços de tenir llenguatge verbal. Comença just quan se surt al món. Però sí que cal preguntar-se si la baixada de natalitat a Occident té a veure amb la llibertat de les dones i, òbviament, sí. ¿Podem competir en un mercat global si hem de destinar temps de feina a conciliar mentre l’altra part de la humanitat fa jornades de 12 hores per 6 euros? El feminisme intervé en un món interconnectat però que no és homogeni.

¿I aquest descens de la natalitat no és ja una renúncia?

El que més contribueix a la baixada de la natalitat d’un país clarament natalista és que la majoria de les dones tinguin estudis secundaris. Això és més eficaç que qualsevol política anticonceptiva. La generació europea de 30 anys -excepte la del nord- està preocupada i amb raó perquè no veu quan podrà tenir fills. Primer, perquè carrera i fills està sent incompatible, i segon, perquè no sap amb qui vol tenir aquests fills. La parella també és una greu dificultat. I aquest és un problema nou que fa 40 anys no tenia cap dona. L’únic lloc on semblen haver-ho resolt és a Suècia i Noruega. Però les dones a Espanya estan deixant de tenir els fills que desitjarien.

¿Hi ha un ressorgiment del feminisme lligat als nous moviments polítics d’esquerra?

El feminisme a Occident apareixerà sempre vinculat a qualsevol forma política, emergent o no. Pot passar a primer pla i això no està mai malament. Però la presència pública de les dones segueix resultant odiosa per a determinada gent.

A Catalunya hi ha un moviment, #OnSónLesDones, que reclama més presència de dones als mitjans.

Em sembla bé. Si les dones van assolint saviesa i capacitats ¿per què no tenen després presència pública? Si no la tenen, s’està donant una imatge distorsionada de la realitat i s’ha d’oferir una imatge social real. Hem de tenir paritat en tots els centres de poder. Al final, hauran de cedir.

Sense necessitat de quotes?

En política no hi ha cap moviment natural. No són quotes, és paritat. Les quotes són allò que et donen quan no ho mereixes per promocionar una imatge social més justa. Demanar una presència equilibrada d’homes i dones no és demanar res que no hi hagi a la realitat social. S’ha de forçar legalment la paritat allà on els mecanismes de poder es resisteixen.

Veurem la plena igualtat?

No la veurem, no sabem com és, no podem ni imaginar-la. El feminisme és la ideologia política més estable que conec, però, o tot el planeta es conforma dins de societats polítiques que siguin democràcies, o les possibilitats de les dones de viure llibertats individuals no existeixen. I jo no veig que aquest escenari estigui a prop. A més, a Occident tenim severs problemes amb la democràcia. Hi ha una tendència populista i el populisme és un enemic de les llibertats de les dones. La igualtat no està ni de bon tros guanyada però el món que sorgeix de la llibertat de les dones és molt millor que l’anterior. Comparada amb qualsevol altra, la nostra societat és feminista. Occident ho és i aquest és el tret que més molesta altres societats: la igualtat de les dones.

Entre els adolescents es repeteixen patrons masclistes que semblaven erradicats. I un grup de joves va violar en grup una noia als sanfermines . Què passa?

La igualtat i el respecte no venen de sèrie. I amb la pornografia que hem de suportar, d’extrema violència, no li sembla normal que això passi? Pornografia i prostitució estan educant encara la consciència viril.

Més continguts de