Clara Segura: “A Catalunya ens hem de posar les piles amb la ficció televisiva”

Parlant amb la Clara Segura t’adones de la seva autoexigència professional a l’hora de treballar un personatge. I destil·la també el desig que el negoci televisiu ho compensi assumint el repte de produccions més rigoroses i ambicioses.

Quines dificultats posa una sèrie a l’hora de construir un personatge?

M’amoïnava ser coherent amb l’evolució de la Sara. Graves sense ordre i és difícil. Però al final qui posa la coherència és l’espectador. Pots tenir una discussió molt forta i després anar a comprar el pa i no t’ho noten. No cal donar-ho tot mastegat. La seqüència de just després que el Lluís em violi la vaig gravar abans. Quan ho veus t’agrada més perquè no ho has carregat.

La intensitat la posa la mirada de l’espectador...

I és meravellós. L’especulació capítol a capítol és brutal. No sé quantes versions m’havia explicat la gent del possible final. L’espectador és cada cop més intel·ligent: va al teatre, al cinema, llegeix, veu sèries de la HBO... El seu referent ja no és el teatre de barri. Per això aquí ens hem de posar les piles amb la ficció.

¿A Nit i dia hi han sigut aquestes piles?

Bastant, però l’engranatge de la sèrie ha sigut una sorpresa per a TV3. No està avesada als decorats reals, tres hores de maquillatge per un mort... Si hi ha segona temporada, això s’ha de tenir més en compte.

Què t’ha interessat més de la Sara?

Veient el Sense ficció sobre forenses em vaig adonar que tots necessitaven un camp vital on agafar-se. I per a la Sara això era la seva relació amb el sexe. I em fascinava que ho protagonitzés una dona.

¿Costa posar-se en la pell d’una dona maltractada?

Primer penses que no t’afecta. Però vaig gravar el maltractament del Lluís i el del Ramos el mateix dia. Després vaig anar al fisioterapeuta i em va notar molt contracturada. I vaig pensar: “Clar, en un dia m’han fotut tres pallisses, m’han violat...” Això queda. El material emocional que et toquen és en una part molt profunda.

¿La història de la Sara la vas saber de cop?

Sí, però tens els traços generals: “Matrimoni en crisi”. Les petites coses surten en el rodatge. Graves un esmorzar feliç amb el marit i calen els detalls. Una parella en crisi no vol dir que no pugui esmorzar tranquil·la. Hi ha petits moments d’alarma, però qui ho nota més és l’espectador.

¿I quan vas arribar a la crema de xampinyons

Em va sobtar i em va agradar molt. Vaig pensar “Que cutre, no?” La vida és molt cutre en realitat. La mare del Ramos de cop té una força tràgica, de Medea. És cru. Ell porta el nen a Màlaga, se n’acomiada enigmàticament. És com si el Ramos es veiés un final a ell mateix, oi? Es menja la sopa i ui, gairebé ho sap, no?

Esperàvem l’enfrontament final Sara-Ramos. L’has trobat a faltar?

Com a Sara no he tancat la història. I la Clara tampoc. Tinc la sensació amb el Marc d’haver tingut una relació a distància. Des del capítol cinc que no ens vèiem. Però sorgeix l’altre psicòpata, el Lluís, que és gairebé pitjor que el Ramos. No podia acabar fotent-me d’hòsties amb tothom.

En la projecció per a la premsa de l’últim capítol els actors us enfotíeu de certes escenes...

Actuar amb la convicció de les pel·lis americanes no és fàcil. Entrar en un lloc cridant “A terra! He dit a terra!” et fa gràcia. Quan ens vèiem en situacions d’aquestes rèiem. Tenim un xat de tots els actors i fèiem conya. A la Vicky Peña, que ho veia per internet des de Madrid, se li tallava i ens demanava que què passava. El Mario Gas des d’aquí...

Pots distreure’t veient-te?

Per sort he fet el procés sense ser gaire autocrítica. En algunes sí que he dit: “Ala, nena!” A vegades anàvem amb retard, hi havia tensió... En el teatre tens més temps. Però també anava parlant amb el Lluís [Arcarazo] de com ho vèiem i coincidíem. Per exemple, estic contenta que no hagin posat el final que estava pensat...

Hi havia un altre final?

Bé, una última imatge que concretava més el retrobament de l’Aitor i la Sara. Però trencava la coherència de la Sara. Ella no està preparada per viure amb l’Aitor. Més endavant ja es veurà.

Per cert, molt bé la resolució de l’espionatge de l’Aitor a la Miren...

Molt bé! Sí, sí, la filla li dóna una lliçó. Aquella trama a mi em feia una mica de... Espiant la filla que s’assembla tant a la mare... Hi ha una cosa una mica incestuosa. El moment que es posen junts al llit dius: “Ai, mare! Això no ho collem més!” I li diu “Bona nit, Bruno” i ell obre els ulls i dius: “No!” Està molt ben fet.

Clara, t’ho he de preguntar: ¿per què folleu vestits en aquesta sèrie?

[Riu] Follem vestits, sí. Les escenes d’acció les assages i les de sexe no. I quan t’hi has de posar això se’n ressent. Ni l’actriu vol despilotar-se ni el director gosa demanar-l’hi. A sobre, les tetes s’ensenyen sempre i els pitos no. I penses “O ho fem bé o no les ensenyo”. ¿A canvi de què he d’ensenyar jo les meves tetes? Si a mi m’ho expliquen i ho treballem bé, diré que perfecte o podré decidir. Però sense temps ni assaig... doncs no.