Colònies de nens amb càncer: “Em van dir que aquí no em sentiria diferent”

SalardúNo hi ha res millor que fer que alguna cosa extraordinària sembli normal a ulls de tothom. I això és el que aconsegueixen les colònies de l’AECC-Catalunya contra el Càncer de Lleida cada estiu. Aquesta és la primera sensació que tenim just aparcar el cotxe davant de l’alberg Era Garona de Salardú. Un grup de nens i nenes travessa el carrer que separa les piscines i l’alberg amb aquella excitació tan pròpia de qui viu dia a dia, sense pensar en l’endemà, només disfrutant de l’avui. Com fan ells, nens i nenes que han patit algun procés oncològic. Com fan tots els infants del món.

I a qualsevol nen del món li agrada un parc zoològic amb ossos, linxs, llúdries, llops, marmotes, voltors, cérvols... Per això, el primer destí és l’Aran Park, a Bossòst. El Mario, de tan sols 10 anys, ens observa amb la mateixa curiositat que mira els ossos. Se’ns acosta per demanar-nos que no el fotografiem: “No m’agrada que la gent sàpiga que tinc càncer”. Potser no vol que li passi el mateix que a la Saasil, que s’ha sentit rebutjada pels seus companys de classe des del dia que va ser diagnosticada amb una neurofibromatosi immune a la quimioteràpia que ha donat per vençuts els seus oncòlegs. No distingeix els colors, però quan veu els voltors sobrevolant-los els seus ulls s’omplen de colors.

Medicació i seqüeles

Superada la quimioteràpia, la Bruna, de Barcelona, depèn ara de la medicació per evitar-ne les seqüeles, però ella és una més de les colònies. “Em van dir que aquí no em sentiria diferent”, recorda. El seu cas contrasta amb el del Roger, que hi participa des dels 5 anys i que ara, amb 16, edat màxima per inscriure-s’hi, afronta la seva última edició. Té un tumor a la medul·la de naixement que li impedeix caminar amb normalitat, però fa totes les activitats programades. La història del Marc és semblant, ja que els seus problemes de motricitat són fruit d’un càncer al fèmur que va obligar els metges a amputar-li una de les extremitats. Però la seva cama metàl·lica no l’atura a l’hora d’escalar al rocòdrom de l’alberg.

La Regina, de Castellbisbal, i la seva millora amiga, l’Emma, de l’Hospitalet, són inseparables. “Quan en tinguem 18 farem el curs de monitor i tornarem juntes”, ens diuen a l’uníson. Aquest diumenge, a l’estació d’autobusos de Barcelona, la Regina s’abraçava a la seva mare, vídua des de fa poc menys d’un any per culpa d’un càncer. Conscient que les colònies li han donat força per seguir endavant, ara la Regina vol aplicar tot el que ha après “per ajudar la mama”.

La Mia, una de les quatre doctores, ens explica que durant aquella setmana han d’atendre els contratemps habituals d’unes estades d’estiu, com ara cops, rascades o els típics mals de panxa dels primers dies arran dels nervis. “Veure’ls fora de l’àmbit hospitalari és gratificant”, ens confessa. Segons el Jordi, psicòleg, són unes colònies normals per a nens normals que tenen un somni: sentir-se normals. “I nosaltres treballem per aconseguir-ho”, afegeix el Carles, director de les colònies.

El somni de sentir-se lliure

Qui ja ha complert el seu somni és la Javiera, que amb només 20 anys ha inaugurat la seva segona etapa a Salardú, ara com a monitora. La primera va transcórrer dels 8 als 16 anys, com a usuària. “Aquí em vaig sentir lliure per primera vegada, passava de ser una nena malalta a casa a ser una més fora de casa”, ens explica. També s’ha convertit en un somni fet realitat per a la Marta, filla d’un infermer de la Vall d’Aran que va conèixer les colònies de ben petita, i se’n va enamorar. Ara és monitora i no pot evitar emocionar-se quan recorda tots els infants que han passat per les estades i que anys després estan sans. “No hi pot haver res millor”, segons ella, que no dubta a referir-se a les colònies com “el millor projecte” de la seva vida.

Un projecte que neix fa divuit anys quan una noia de la Vall d’Aran afectada de càncer, després de participar en unes colònies internacionals de la Fundació Paul Newman a Irlanda, convenç els seus pares d’organitzar-ne unes de similars al Pirineu lleidatà. L’Eva i la Dolors, màximes responsables de les colònies, han rebut el testimoni d’un projecte que viu un moment dolç, amb més de cent inscrits anualment -enguany de Cadis, Còrdova, Tarragona, Tenerife, Las Palmas, Girona, Barcelona, Madrid, Astúries i Salamanca-, un equip de quaranta persones -entre monitors, metges, infermers, psicòlegs i voluntaris- i que atrau l’atenció de prou patrocinadors per assegurar-ne la gratuïtat.

“Les colònies són un exemple de normalitat, els infants que venen es poden sentir normals”, ens reafirma la Tere, voluntària de Las Palmas. I una última frase, en aquest cas de l’Aleix, coordinador del grup dels més grans: “Rebem més del que donem, aprenem més del que ensenyem”. Com nosaltres, que fem les maletes amb la sensació que marxen més plenes del que van arribar. Perquè els records omplen, tant com sentir-se normals durant uns dies. Extraordinàriament normals.