Director del Departament d’Astronomia i Astrofísica Universitat de ValènciaCom a físic crec que no viuré un altre esdeveniment tan important com el d’ahir. La roda de premsa va ser absolutament històrica i no és exagerat pensar que el descobriment de les ones gravitatòries és el descobriment científic del segle XXI.
La radiació gravitatòria es pot visualitzar com oscil·lacions de l’espaitemps. A diferència de les ones del so, que necessiten un medi material per viatjar, en el cas de les ones gravitatòries és el medi, el mateix espaitemps, el que oscil·la. Són, per dir-ho així, arrugues del teixit de l’espaitemps.
Les ones gravitatòries eren l’última predicció d’Einstein que quedava per confirmar, perquè és molt difícil detectar-les: mesurar aquestes pertorbacions del teixit de l’espaitemps quan arriben a la Terra és com intentar mesurar la distància entre la Terra i el Sol amb una precisió inferior a la mida d’un nucli atòmic. I aquesta dificultat tecnològica s’ha superat. Aquestes ones són diferents però complementàries a les ones electromagnètiques, que fins ara són les que ens han proporcionat tota la informació que tenim sobre el cosmos. Obrim, doncs, una nova finestra a l’Univers. Podrem acostar-nos a les regions més internes de les explosions de supernoves o de les col·lisions dels forats negres. A més, l’experiment dóna com a subproducte el primer descobriment de l’astronomia de les ones gravitatòries: es demostra d’una vegada per totes l’existència dels forats negres, que fins ara eren objectes essencialment especulatius.
El nivell de confiança estadística d’aquesta detecció es considera absolutament segura. La confiança estadística quasi absoluta és la superior al nivell 5 sigma, i en aquest cas el resultat és de 5,1. Hi ha la total certesa que el que s’ha detectat és correcte.
