Publicitat
Publicitat

EULÀLIA VALLDOSERA : "L'art és una forma de teràpia"

PerfilVa començar a exposar a mitjans dels anys vuitanta, en ple domini dels mascles alfa de la pintura, i el seu treball senzill, domèstic, femení i feminista va trigar un temps a fer-se un forat, però va tenir el seu moment d'eclosió als noranta. Eulàlia Valldosera (Vilafranca del Penedès, 1963) s'ha convertit en una de les artistes catalanes més internacionals. Ara té exposició a Santiago, el dia 31 inaugura a Londres i a finals de juny a Palma.

Té l'estudi al mateix pis de l'Eixample on viu i quan hi arribem està acabant d'ajustar una nova instal·lació que presentarà la setmana que ve, juntament amb altres obres velles i noves, a la seva primera exposició individual a Londres, a la nova galeria Carroll / Fletcher. Si Eulàlia Valldosera, una de les artistes catalanes més internacionals, es va donar a conèixer amb peces en què aconseguia poètiques metàfores sobre els estereotips femenins amb ampolles de productes de neteja, en aquesta nova peça les projeccions les fa sobre velles àmfores de vi.

Les imatges de les manifestacions a Grècia sobre una vella àmfora xoquen pel fort contrast entre el present i el passat. Ho buscaves?

Sí, és un contrast buscat. A les àmfores és on es fermenta el vi. La fermentació és un moment molt dur i delicat perquè és quan el most que està dintre s'ha de transformar. Hi ha tot un moviment intern que és invisible i que requereix temps, silenci, intimitat. Hi ha el perill que es pugui podrir, però si es donen les circumstàncies adequades, el most es transforma en vi. Crec que si hagués de trobar un concepte que representés el moment actual seria que és època de fermentar.

Fins ara treballaves amb productes més domèstics.

A la meva obra sempre he fet servir contenidors de tot tipus, però especialment de plàstic, i aquí he anat a buscar els orígens dels contenidors, els que estan fets de fang, a mà. La peça incorpora imatges d'actualitat, però ho combino amb sons i discursos sobre l'espiritualitat. Del que parlo és que podem avançar i anar afegint dimensions i ampliant la consciència, però hem d'integrar les coses bàsiques, recordar d'on venim, que és de la terra, la gran oblidada.

A moltes de les teves peces hi fas aparèixer el vi. ¿És perquè vas néixer a Vilafranca del Penedès?

Sí, esclar. M'he criat entre vinyes. I les he treballat i patit. Des de petita que hi treballava. Era un moment en què el camp no estava gens mecanitzat. Recordo que quan vaig anar a Síria i veia la canalla treballant n'hi havia que s'escandalitzaven i a mi em semblava normal. Esclar, ho havia viscut. Ara els nens estan molt protegits, però llavors no era així. Entre els meus pares i jo sembla que hagin passat tres o quatre generacions. A Espanya en general es va accelerar molt el salt generacional.

¿Hi havia tradició artística a la família? Entenien el que feies?

Bé, jo sóc d'una família molt tradicional. Sempre penso que el fet de ser dona em va permetre poder prendre aquesta direcció perquè si hagués estat home no m'ho haurien deixat fer de cap manera. També va ser molt important l'escola on vaig anar i la influència de la meva mare, una dona a qui de jove no van deixar que es tragués el carnet, no la van deixar estudiar, la van enganyar... Ella va decidir col·locar-nos en una escola que naixia als anys seixanta, quan jo era molt petita, i que va reunir professors amb consciència i ganes de recuperar altres maneres d'educar. Era privada i t'ensenyaven coses diferents, com educació sexual, història del còmic, anàlisi de la imatge i de la publicitat, coses que fins i tot no ens tocaven per edat. Va ser revolucionària i ha estat el germen d'on ha sortit després l'ajuntament socialista del poble, tot i que Vilafranca segueix sent molt conservadora.

¿T'ha preocupat el tema de l'elecció de l'escola per al teu fill?

Sí, esclar, però el que veig és que sigui quina sigui l'escola el que està obsolet és la manera d'educar els nens. D'alguna manera, la llibertat de triar és molt poca. Ells, a diferència de nosaltres, tenen un altra escola en paral·lel, que ve de la tecnologia i que és molt semblant a la que estic tenint jo ara mateix per poder generar les meves peces. Estic aprenent contínuament nous programes i accedint a nova informació a una velocitat increïble, i això és el mateix exactament que té ell. De fet, ara que té dotze anys, ja m'està ensenyant a utilitzar certes coses.

Al teu treball parles de la família, de la dona, de les relacions. És autobiogràfic?

A veure, utilitzo la meva experiència filtrada en la mesura que és la mateixa que la de tothom. El desamor, la maternitat, la relació amb la dona de neteja que és una subalterna... Evidentment només puc fer-ho perquè tinc l'experiència, però no és perquè vulgui parlar del meu cas particular.

També hi ha comentaris sobre l'actualitat. Quan s'ha convertit la notícia en material artístic?

El meu referent amb les notícies és molt antic. No és que directament utilitzi l'actualitat, però sí que m'interessa. Crec que els artistes no tenim la funció d'autoexpressar-nos. Ha de ser més una funció mediadora amb el col·lectiu, de donar respostes a les preguntes del moment.

Doncs per molts artistes l'objectiu és l'autoexpressió. Per què no t'interessa aquesta actitud?

Crec que és una actitud adolescent, ¡mira els passos que encara hem de fer els artistes! L'altre dia llegia que cada vegada la gent creix amb més necessitat d'escriure un llibre que de llegir-lo. I amb l'art és igual. La gent ara té moltes eines que li permeten crear, sigui a partir del material del diari, triant una emoticona, organitzant les fotos de l'iPhone... És una tasca de la qual s'ha alliberat l'artista. No es tracta tant de tenir el control sobre el resultat final sinó de dirigir una experiència. De donar eines i de crear entorns adequats, de crear moments.

Crear experiències?

Sí. I crec que cada vegada l'art es desvincularà més i més de la tècnica. Qui realment crea en aquest camp són gent com Microsoft, i ho fan amb una finalitat comercial i amb uns interessos privats dels quals a vegades no som conscients. La creació no és tant fabricar una imatge sinó la manera com l'has fabricat, les eines que has fet servir. Aquest aspecte creatiu de l'eina ja no és a les nostres mans. Potser l'artista ha de deixar anar llast. El nostre paper és treballar amb el material existent més que produir-lo.

¿I això farà que tothom pugui activar la seva part creativa?

És que ja està superactivada. I encara s'activarà més! Ara es fa servir una paraula molt bonica que és cocrear , i vol dir deixar anar poder, oblidar l'autoria, assumir i controlar el que es produeix. Surfejar, dirigir-lo, editar-lo. És un rol més femení. Ja no es tracta d'estar a primera fila i fer valer el propi ego sinó de col·laborar. Sembla abstracte, però veig aquestes pràctiques en molt col·lectius.

Però la tècnica sempre havia estat una part important de l'art.

La definició d'un artista al Renaixement era el que tenia el control i mantenia com un secret les seves fórmules de com fer els colors o les seves fórmules de com es pinta un arbre, i tenia el poder perquè mantenia el secret. Això el protegia de les còpies. Ara ja som al món de la còpia i no hi ha secrets. Tothom té accés a les eines que jo faig servir per al meu treball. Crec que ara el que creix és una inquietud més espiritual, més terapèutica, més de crear comunitat. Són valors d'una dimensió més ampla. I això es veurà en els pròxims anys, n'estic convençuda.

L'art és una teràpia?

No tot l'art ni és l'única, però és una forma de teràpia. És una forma per ajudar a entrar en estats alterats de consciència que et permeten accedir a continguts que tu no veus i que et perdies. És prendre consciència.

Ja fa molt anys que treballes. ¿Estàs en un moment de canvi o de reafirmament?

Em sento que he de fer un pas. Estava fent aquestes últimes peces i tenia la sensació que eren les últimes. I no ho sé. M'agradaria anar per vies més alternatives i treballar amb altres professionals de l'activisme o l'antropologia. Vull ser activa i visible al moment. No treballo per a la posteritat sinó per al present.

Per què?

Crec que l'art està sobrevalorat en general. Ara estic en contacte amb el món del documental i és gent més normal, no hi ha tants interessos com en el de l'art. I veig que molts dels meus vídeos tenen un circuit paral·lel en centres d'immigrants, col·lectius feministes, centres alternatius o universitats, i m'interessa més perquè hi ha més retorn. En aquests àmbits es parla del contingut. No es posa en primer terme la firma o els aspectes formals o de mercat, sinó que es parla de la peça i del que t'ha provocat.

Com vius el moment actual?

La realitat no és la que ens venen els mitjans. Som al final d'una manera de pensar i això fa que s'extremin les oposicions i les lluites, però que també sorgeixen plantejaments diferents, com aquella iniciativa d'un activista israelià que, davant l'escalada d'amenaces bèl·liques a l'Iran, va agafar la fotografia d'un amic iranià amb el missatge " I love you " i es va convertir en una campanya d'adhesió popular a la xarxa. El núvol d'internet crea una altra realitat i és un símil de com funciona la consciència, que no té barreres ni fronteres. No es tracta de buscar perdó, ni reconciliació ni solucions. L'alternativa és crear una realitat en paral·lel, allargar la mirada i deixar d'enfocar només el conflicte. No té solució.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT