Història del vídeo, vida del cine

BarcelonaLes tardes de videoclub. Aquell patrimoni de la memòria que et recorda que et vas fer cinèfil passejant per passadissos plens de VHS que esperaven que algú els agafés, llegís la contraportada i se’ls emportés a casa. Abans, no fa tant, molts vespres ociosos anaven d’això, del vídeo reproduint clàssics o últimes novetats, que arribaven a casa teva mig any després d’haver-se estrenat al cinema. Mig any, sí, o més, sembla mentida. És com si ens remuntéssim a la prehistòria, oi? Avui, que pitjant un botó tenim accés gratuït a pel·lis que encara no s’han estrenat. La nefasta cultura de la gratuïtat còmodament instal·lada als hàbits del nostre consum quotidià. També opcions com Netflix i Filmin que ens acosten el cine a la sala d’estar de casa, tunejat amb la millor tecnologia. “Com si tingués un cine per a mi sol”, diuen. I llavors no anem al cine, esclar. I encara menys al videoclub, un espai en fuga, completament passat de moda, una relíquia del passat. Van arribar a ser espais de socialització, indrets on el coneixement, el més popular i el més exclusiu, hi feia niu. Ja no en queden. Bé, algun sí. Resistents irreductibles. I el pare de tots ells continua dret, es nega a abandonar.

Sí, Vídeo Instan, al carrer Enric Granados número 30, un clàssic barceloní, manté els fars encesos més de tres dècades després. Jenaro Depares, el pare de tot plegat, el que s’ho va inventar, ja està jubilat però manté clara la memòria. En certa manera va ser un precursor que hi va veure clar, la seva història és la història d’una part important de la cultura popular, massa oblidada, quasi mai reivindicada ni narrada amb l’èmfasi que mereix. Perquè, a veure, els que avui tenim trenta anys o més, ¿ens hem parat mai a pensar d’on surten els nostres referents? De les lectures, esclar, dels viatges, sens dubte, de la música, només faltaria, del cinema, per descomptat. I com va ser que el cinema va arribar a casa nostra? El senyor Depares ho sap. Ho sap molt bé.

El cine sempre ha format part de la seva vida. Habitava a les filmoteques i també a Perpinyà, on no només es veien pel·lícules pujades de to. També les que no s’estrenaven a Espanya perquè un grapat d’ignorants així ho decidien. Es va comprar una màquina de filmar, una súper 8 alemanya que funcionava donant-li corda. Rodava curtmetratges i petits documents familiars i els muntava ell mateix. Els caps de setmana llogava films en súper 8 i les sessions cinèfiles eren memorables. Un dia es va assabentar que també hi havia màquines de filmar amb un sistema anomenat VHS, una cinta dins d’una carcassa de plàstic que es podia reproduir i visionar de manera molt més còmoda. Les cintes també es podien comprar i heus aquí que el seu instint es va activar. Ja tenia experiència comercial, havia muntat ell sol una petita xarxa de botigues de fotocòpies a Barcelona, però el naixent món del vídeo domèstic el va captivar amb força. Faltava un intermediari que facilités l’accés del gran públic a la compra dels vídeos. Hi havia mercat per explorar i explotar.

Rumb a Londres i París

Acompanyat per la seva esposa, el Jenaro va agafar el cotxe i va fer rumb a Londres i París, per conèixer editors i distribuïdors. I el 1978 obre el seu primer videoclub al carrer Comerç. Pagant una quota de 1.000 pessetes al mes els clients podien comprar i canviar totes les pel·lícules que volguessin. “Hi havia cues al carrer”, recorda. Té tant d’èxit que aviat el local es queda petit i es traslladen a Enric Granados dos anys després. El negoci tenia una imperfecció: el client es quedava en propietat les millors pel·lícules i canviava les més fluixes. El negoci perdia el control sobre els títols més atractius, aquells que tothom desitjava veure. Solució? El lloguer. Oli en un llum. El negoci dels videoclubs s’expandeix com la pólvora i viu una edat d’or durant uns quinze anys, entre mitjans dels vuitanta i principis dels 2000. Hi arriben a haver 10.000 establiments a Espanya. El sistema Beta es queda pel camí: malgrat la seva millor qualitat d’imatge té el handicap que s’espatlla massa sovint i el VHS és més fiable. A Vídeo Instan, ja des dels seus inicis, s’empesquen tota mena d’iniciatives per proporcionar-hi valor afegit. Un club de socis, presentacions de pel·lícules, visites al teatre i un concurs: qui proporcioni més clients nous guanya un milió! També el trofeu Vídeo Instan de Plata. El Jenaro m’ensenya els àlbums de fotos, amb tants records i visites amb pedigrí: Sara Montiel, Lina Morgan, Paco Morán, José Sacristán, Fernando Esteso... També Terenci Moix, Enric Majó i Maria Aurèlia Capmany presentant l’edició en vídeo de Terra baixa.

Avui és l’Aurora, la seva filla, qui porta el negoci i s’empesca mil idees per reinventar i revitalitzar el negoci. Posseeixen un tresor, l’arxiu videogràfic, que caldria protegir. Voldrien ser comerç emblemàtic i té tot el sentit que així sigui. “És bestial veure la cara de satisfacció del client que fa anys que busca una pel·lícula i finalment la troba a casa nostra”, relata. Els temps canvien, sí, la tecnologia avança inexorable. Els orígens queden, la memòria està viva.