ENTREVISTA
Societat 31/05/2015

Jorge L. Tizón: “El TDAH és un invent”

Psiquiatre d'atenció primària, psicòleg i neuròleg

Lara Bonilla
5 min
Jorge L. Tizón: “El TDAH és un invent”

BarcelonaMés de 45 anys exercint la psiquiatria donen per a molt. Jorge L. Tizón és un referent en salut mental. Fins al 2011 va dirigir a Barcelona un equip pioner a l’Estat d’atenció precoç als pacients en risc de psicosi (EAPPP), que va tancar per les retallades.

Quina tasca feia aquest equip?

Ateníem de manera integral nens amb problemes especials i les seves famílies. És un model que vam aprendre dels finlandesos. En lloc d’actuar quan sorgeix el brot (que és una visió antiga i negativa) s’actua com més aviat millor. Abans es pensava que l’esquizofrènia, la psicosi i els trastorns mentals greus apareixien de la nit al dia però no és així.

Es pot actuar abans?

Aquests nois manifesten alguns elements entre 2 i 13 anys abans de l’estat agut -això que en diuen brot-. Hi ha un llarg període en què es pot actuar i també és més barat fer-ho així. Vam reduir en més d’un 20% les hospitalitzacions i en alguns grups de pacients l’ús de fàrmacs era dues terceres parts més baix.

I quins són aquests senyals?

A Catalunya el més típic és el noi d’entre 13 i 18 anys que s’arracona a la seva habitació i no surt, i progressivament comença a invertir el ritme vital: dorm de dia, i s’està a l’ordinador o fuma marihuana a la nit. Comença a tenir problemes escolars, se sent perseguit per aquests problemes i abandona l’escola, o la feina si està treballant. Ens hem trobat casos de nois que fa més d’un any que estan atrinxerats a l’habitació i només surten per menjar o ni això. I no són immigrants ni persones del Quart Món.

Però són casos extrems, suposo.

Sí, però s’hi pot arribar. Són senyals d’antecedents de psicosi i trastorns mentals severs l’aïllament social, les idees rares i les baralles amb motivacions pseudoreligioses, pseudomilitars i pseudopolítiques.

Quants pacients es van tractar?

Uns 170 de totes les edats. El més gran tenia 90 anys, i el més jove, un mes. Perquè un nen desatès des de la infància és risc greu de trastorn mental i se l’ha d’atendre.

I per què es va tancar?

Per les retallades-robatori. No crec que existeixin les retallades, crec que són directament un robatori dels drets aconseguits per les classes populars. Va ser un dels primers equips que es van liquidar aprofitant que jo havia arribat a l’edat de jubilació. Van dir que era un camp on es podia reduir i aquí tenen les conseqüències.

¿Es podia haver evitat la tragèdia de l’Institut Joan Fuster si l’equip s’hagués mantingut obert?

No sempre es poden evitar aquests casos d’actuacions disruptives, se li poden escapar a tothom. Això s’ha de dir ben clar. Però sí que una de les nostres tasques era fer tallers de salut mental a tots els instituts de la zona i els nois estaven molt a gust parlant-ne.

Són edats complicades.

Però tampoc tant. Si ens diuen que hi ha un nen una mica estrany, solitari, que parla de morts i fa llistes i porta roba militar pensem: “alt risc”. I això vol dir que cal ajudar la família encara que no ho demani, perquè moltes acaben desesperades. I el més habitual és que els hi diguin que és una dislèxia, després que és un hiperactiu i després que li donin neurolèptics.

¿Hi ha més diagnòstics de trastorns mentals en joves?

Hi ha un sobrediagnòstic i sobretractament dels trastorns mentals lleus o mitjans i l’inconvenient és que els trastorns greus no es detecten o no es tracten adequadament. L’exemple més típic és el de la depressió, que és un èxit comercial brutal. En la mesura que es diagnostiquen tantes depressions, no es diagnostica la depressió real, que és un trastorn que provoca molt de patiment propi i aliè.

La tragèdia de l’Institut Joan Fuster es va atribuir a un brot psicòtic.

S’ha de ser prudent. Un episodi psicòtic als 13 anys no és fàcil. I el brot psicòtic no existeix. El que hi ha és un trastorn en la relació amb els altres i amb el món que avança amb els anys fins que ni la família ni l’individu el poden subjectar. Ens hem de preguntar com un nen de 13 anys pot tenir tanta ira per matar, i com és que la por o la culpa no la té prou regulada per evitar la ira. Això es fa en els primers 4 anys de vida. La regulació de les emocions bàsiques la fan els pares o els cuidadors primigenis en aquests primers 4 anys. Es necessiten persones prou pròximes i estables per fer-ho. Però a partir del quart mes la majoria de les dones han de deixar els nens i hi ha coses del seu desenvolupament que els passaran per alt.

Atribueix molta responsabilitat a les relacions.

Al meu parer, tots els trastorns mentals tenen a veure amb trastorns en la relació. I s’ha de veure quines relacions poden estar alterades: les familiars, les escolars, les dels amics... N’hem de parlar però sense culpar ningú. En els casos de nois amb trastorns greus, la majoria de famílies estan superades i ja no diguem els mestres, que són excepcionals. Són les úniques persones que passen 5 hores amb els nens. Perquè a la nostra societat els pares no passen 5 hores al dia amb els fills.

I després tenim el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, el famós TDAH.

El TDAH, des del meu punt de vista, és un invent per vendre fàrmacs a famílies i escoles angoixades. En tot cas, no es tracta només amb medicaments. Si es maximitzen els psicofàrmacs en nens, perdem els casos greus. Cada cop veiem més nois amb psicosi que han sigut pseudodiagnosticats amb TDAH i pseudotractats. Els hi van posar una etiqueta falsa i un tractament perjudicial.

I què s’ha de fer?

Fer una atenció global. S’ha d’escoltar el nen i la seva família i ajudar-los. Anem cap al model dels EUA, on una part important de les famílies no comparteixen ni dos àpats a la setmana. “Aquest nen es mou molt”, es diu. Sí, però potser arriba a casa i es passa el dia assegut a l’ordinador. Qui surt a la muntanya amb ell? Qui juga a futbol amb ell? I un nen a l’escola bressol, ¿amb quantes persones tracta? Vam veure el cas d’un nen que en una setmana tractava amb 14 adults diferents. I es movia per cridar l’atenció.

Tot el pes recau en la família?

I en la societat, que ha de permetre que les famílies que tenen dificultats tinguin ajudes. Tenir fills no és obligatori. Els fills són un plaer però, per a qui no ho són, es necessiten escoles bressol assistides de veritat, on siguin ateses les necessitats emocionals i cognitives dels nens. El joc i la creativitat per part de persones relativament fixes és l’estimulació de debò. I, després, cal que tinguin un ambient obert. El pare o tercera persona és indispensable perquè no hi hagi una simbiosi mare-fill no resolta. Això és un problema. Ens trobem nois que continuen dormint amb les seves mares amb 13 anys i elles no saben una altra manera d’ajudar-los.

stats