Publicitat
Publicitat

Reportatge

Laboratori d'emancipació a la Universitat de Girona

Descobrir si joves amb síndrome de Down estan capacitats per viure sols o conviure amb persones que no tinguin discapacitat és l'objectiu del projecte Pis Amic, una iniciativa pionera de la Universitat de Girona, la Fundació Astrid i Resa que permet a joves discapacitats intel·lectuals viure per primera vegada allunyats dels seus pares. Com en tot pis d'estudiants, la setmana comença el diumenge al vespre, quan els universitaris tornen de passar el cap de setmana als seus llocs d'origen. La Dúnia és de Calonge, i l'Anna, de Blanes. Elles són les dues estudiants que s'han avingut a provar l'experiència de conviure amb aquests joves. Els seus dos primers companys han estat en Sandy, de 21 anys i ajudant d'ordenança a l'Ajuntament de Celrà, i l'Anna, de 24, que treballa a la biblioteca de la UdG.

Cada dia durant tres mesos l'Anna i en Sandy canvien la protecció dels pares per les rodes de tasques compartides. Han entrat plenament en la dinàmica d'un pis d'estudiants: van a fer la compra tots quatre, fan els àpats plegats i comparteixen estones de lleure. Hauran guanyat autonomia i, per tant, rebaixat la dependència, i en el cas de l'Anna, la valoració que faci d'aquests tres mesos l'ajudarà a decidir si es veu amb cor d'anar a viure amb el seu xicot. La Dúnia estudia treball social. Els seus pares la van animar a participar en aquest projecte tan bon punt en van tenir coneixement. El cas de l'Anna és diferent. Estudia educació primària però ja té clar que vol estudiar educació especial. Té un germà que també té síndrome de Down. "El rol que tinc amb el meu germà és totalment diferent. Aquí som companys de pis i allà ell és el meu germà, i no és el mateix", afirma l'Anna. Un dels objectius del projecte és trencar clixés. En aquest sentit, la Dúnia opina que la discapacitat en si mateix no és una cosa que tenen sinó que la societat els imposa, i que s'és molt injust amb ells, que, en realitat, són persones normals. Considera que a un nen discapacitat li has de posar metes i "el que no pots fer és tancar-lo perquè així no creixerà mai". També l'Anna admet que a casa se'ls dóna massa suport, que estan "embolicats en cotó". Clixés trencats.

Més continguts de