L’estratègia del fals Shaolin

VitòriaEl 25 de maig del 2013, sobre les 3.20 de la matinada, quan circulava amb el seu cotxe pel cèntric carrer General Concha de Bilbao, Juan Carlos Aguilar va topar amb Jenny Rebollo -una colombiana de 40 anys-, la va fer pujar al seu cotxe i es van dirigir junts al gimnàs ZEN 4, que ell regentava, ubicat al carrer Máximo Aguirre. Un cop al local, “amb l’ànim d’acabar amb la seva vida” i “actuant de manera sobtada, imprevista i inesperada”, li va lligar els canells amb cordes i brides i la va agredir, sense que tingués cap possibilitat de defensar-se, fins a matar-la. En els dies posteriors va esquarterar-ne el cos i se’n va anar desfent llançant-lo a la ria de Bilbao i a les escombraries per dificultar-ne la identificació. Aquest va ser el primer crim del batejat per la premsa com a fals mestre Shaolin.

El seu segon crim. El cap de setmana següent, va tornar a sortir de caça i en aquesta ruleta russa macabra li va tocar Maureen Ada Otuya, una nigeriana de 29 anys. Aguilar es va acostar al Bar Canei, també al mateix carrer General Concha, i va contactar amb Otuya “per mantenir-hi relacions sexuals”. Un cop al gimnàs, ella va intentar escapar i va fugir cap a la porta de l’establiment, però ell la va tornar a portar cap a l’interior. En un habitacle la va lligar pels canells i el coll, la va colpejar al cap i l’abdomen i la va estrangular utilitzant cordes, brides i cinta americana. L’Ertzaintza la va trobar moribunda després que una dona que va sentir els crits donés l’alarma. Otuya va morir a l’hospital dos dies després. Durant el judici, els ertzaines que van declarar en qualitat de perits van afirmar que no era descartable que Otuya assistís a l’esquarterament de Rebollo.

Per a aquest potencial assassí en sèrie -segons els psiquiatres- amb “una maldat intrínseca”, com va assenyalar durant el judici un dels advocats de l’acusació, Rebollo i Otuya tenien moltes coses en comú: totes dues eren dones, immigrants i pobres, estaven desemparades i la prostitució les feia encara més vulnerables. Eren preses fàcils i al seu gust.

Amb aquests antecedents de morbo, prostitució i crims; amb mentides -moltes mentides-, i amb un cert misticisme emanat per un fals monjo Shaolin, la veritat és que la vista oral que es va obrir el 17 d’abril a l’Audiència de Bilbao va ser un autèntic espectacle. Hi havia més mitjans de comunicació acreditats que quan el lehendakari Ibarretxe va seure al banc dels acusats. L’espectacle era fora de la sala de vistes i l’estratègia a dins. Des del principi es va poder veure un Juan Carlos Aguilar dominador de la situació. Quan va ser detingut li va sortir malament l’argument del doble tumor per mitigar la culpa, però el seu objectiu seguia sent escurçar la pena. “Sí, sí; ho reconec tot”, va contestar a l’inici de la vista oral quan li van presentar els atroços fets dels quals havia sigut protagonista.

Com si no hi tingués res a veure

Durant els cinc dies que va durar el judici, es va mantenir absort, en un posat de pretesa meditació sublim, amb els ulls tancats i les mans entrellaçades, com si el judici no tingués res a veure amb ell, distant amb tots i amb tot. Va reconèixer els fets, sí, i aquesta estratègia buscada li ha servit per rebaixar la pena. Però no va mostrar ni un mínim d’humanitat i encara menys de penediment.

El president del tribunal, Manuel Ayo, assumint el veredicte del jurat popular, l’ha condemnat a 38 anys de presó -19 per cada assassinat-, dels quals com a molt en complirà 25. Ni el jurat ni el jutge -ni ningú- dubten de l’atrocitat dels seus crims, i fins i tot computen la traïdoria, però no han considerat que hi hagués acarnissament. És a dir, que no es “va augmentar deliberadament i inhumana el patiment de les víctimes”. És el que volia. Era la seva estratègia.