Lluís Bonet: “Més que un temple, la Sagrada Família sembla una empresa”

BarcelonaMilers de persones visiten la Sagrada Família de Barcelona cada any atretes per la bellesa amb què Antoni Gaudí va sublimar l’arquitectura i per una devoció a la fe. Turisme i pelegrinatge conviuen en un mateix paisatge, i aquest binomi planteja a mossèn Lluís Bonet, rector d’aquesta parròquia des de fa més de 20 anys, el repte d’evitar que “la pressa per acabar les obres”, com ell expressa, dilueixi el missatge evangèlic amb què Gaudí va concebre el temple.

Intueixo que li preocupa i molt la gestió.

La gestió del finançament és totalment antievangèlica. La pressa per acabar les obres ha fet que tot siguin cartells d’“entrada”, cues, controls i barreres, seguretat i preus inaccessibles per a moltes famílies. Més que un temple, sembla una empresa. Sense el poble que canta, que lloa, que prega, el temple són pedres mortes. Gaudí va col·locar els símbols eucarístics -el pa, el blat, el raïm i la copa- a fora, a les façanes, perquè qualsevol persona els pogués veure i se n’impregnés sense necessitat d’entrar al temple. Ell volia que arribés a tothom el missatge de Jesús: tots i totes som un. Ho va voler fer amb un gest tan humà i senzill com és asseure’s a la mateixa taula i compartir. Això és l’eucaristia.

¿La projecció turística de la Sagrada Família ha acabat desvirtuant, doncs, el missatge gaudinià?

Si Jesús fos viu i veiés tot això potser entraria al temple amb el fuet, repetint aquella escena bíblica. Avui, l’únic racó on les persones poden fer les seves pràctiques espirituals a dins es redueix a un espai petit, amb uns quants bancs, i últimament s’ha fet el gest tímid de recitar l’àngelus per uns altaveus, que ja estan programats. A més, les celebracions litúrgiques es fan només en dates especials.

Una vegada més, els diners manen.

El mateix va passar amb les obres pel tren d’alta velocitat. La política sempre acaben sent els diners. Tant de bo que no acabi passant res, però jo només alerto que les obres es van fer per sota del temple, a molts metres de profunditat, i que l’aigua no té aturador... Els arquitectes van proposar construir aquest tram de l’AVE en una altra banda, però com que les concessions ja estaven fetes, els polítics no hi van estar d’acord.

Aquesta realitat dista molt del pensament de Gaudí, més centrat en la creativitat i no tant en el finançament.

Certament. Ell dedicava tots els esforços a fer la feina ben feta, era molt minuciós. Buscava fins al fons la solució de les coses que se li anaven presentant. Aquest sentit el va portar a aconseguir fer una arquitectura que s’ajustava al màxim a l’estructura geomètrica de la naturalesa. Una de les seves expressions és l’hiperboloide amb què es construeix la torre de la Mare de Déu, i que, per fer-vos-en una idea, podem veure, per exemple, a les centrals nuclears. Aquesta estructura representa el Pare, que va a l’infinit; el Fill, que també segueix aquesta direcció; i l’Esperit Sant, que uneix aquestes dues línies rectes i que forma el volum.

Què és per a vostè la bellesa?

És una cosa molt interior. Te’n posaré un exemple: vaig assistir a un concert de música barroca. Era d’un conjunt instrumental i la tècnica era perfecta. Tanmateix, la música no tenia alè, és a dir, no transmetia, no em va arribar. Hi ha gent que connecta, que ho sap veure, i altra gent que no. La bellesa també la podem percebre en un nen petit. Quan entra al metro aconsegueix captar l’atenció de tota la gent del seu voltant... Aquesta mateixa bellesa em porta a veure totes les persones sublimades, és a dir, a no jutjar-les, a estimar-les des del cor. Perquè fins i tot la que ha actuat de forma més incorrecta té la tendresa dins seu. En definitiva: quan hi posem massa tècnica, trenquem la bellesa.

Precisament aquesta bellesa ha transformat moltes persones que han visitat el temple.

Aquest és el cas de l’Etsuro Sotoo, l’escultor japonès que treballa aquí i que, per exemple, ha fet la porta del Naixement, coberta d’heura i que representa la fertilitat. La Sagrada Família el va transformar per dins. Quan va arribar ell tenia la tècnica i l’Esperit Sant el sacseja interiorment fins que un dia va dir: "Ara hi crec".