Publicitat
Publicitat

Ly leap: "M'he hagut d'espavilar"

Perfil. Amb 13 anys cosia en una fàbrica clandestina a París, mirant de sobreviure després d'haver fugit de Cambodja i d'un dels genocidis més cruels de la història. Aquell nen encara hi és, però ell és un altre. Ly Leap (Kâmpóng Cham, 1962) s'ha fet un lloc a la restauració barcelonina amb l'Indochine, on revisa la cuina del sud-est asiàtic però sempre mirant de mantenir les seves arrels.

Parla un català impecable, nerviós i accelerat com ho és ell, que sempre va amunt i avall amb cara de feina. I en té, perquè no ha parat des que va arribar a Barcelona als anys vuitanta per muntar un restaurant xinès. És amable i abrupte alhora, generós i molt patidor.

Parla'm de la teva família a Cambodja.

El meu pare exportava productes agrícoles: tabac, cacauets, soja, blat de moro... Tenia el monopoli de molts d'aquests productes al país.

Una família sense problemes econòmics, doncs.

Quan era viu, el meu pare deia: "Si no hagués arribat en Pol Pot, tres generacions encara no haurien buidat tot el que tinc". I som set fills!

Però va arribar Pol Pot.

L'any 74 vaig fer una prova per entrar al Liceu Descartes: érem 600 aspirants per a 5 places i vaig entrar! Tenia 12 anyets. I a partir d'aquell moment, bombes a tot arreu, fins i tot a prop de l'escola. Recordo camions i camions plens de cadàvers de nens. Un dia van posar una bomba a l'escola dels meus germans i la meva mare hi va anar corrents. Quan va arribar, li van dir que busqués entre els cossos que hi havia amuntegats als camions. Va perdre el coneixement.

I els teus germans?

Per sort, havien sortit abans de l'escola i havien tornat a casa. Però això no és res, te'n podria explicar de molt pitjors.

I com vas sortir de Cambodja?

Al cap de 15 dies, el meu pare em va agafar de la mà, em va portar a una joieria i em va regalar una cadena gruixuda que encara conservo. Mai l'he venut, i mira que n'he tingut necessitat! I em va dir: "Te'n vas a París amb la teva germana". Jo mai havia sortit de Cambodja. Vaig arribar a París el 15 de març de 1975 i el 14 d'abril va caure Phnom Penh. Des d'aquell dia ja no vaig saber res més de la meva família. Vam estar dos anys preguntant sense tenir-ne cap notícia i els vam donar per morts a tots.

Com era la vida com a refugiat?

El meu pare ens va enviar molts diners, però amics i familiars ens els van prendre. Vivíem en una habitació que devia tenir 12 metres quadrats, amb una finestra molt petita, sense lavabo, aigua ni gas: només hi havia una bombeta. Durant molts mesos, a les nits, em tapava amb la manta i plorava a crits. Ens vam haver d'espavilar. Quan estàs en una situació tan precària, t'espaviles.

Vas recuperar la teva família?

Un dia, 7 anys i mig després d'arribar a París, vaig passar per davant del primer edifici on havia viscut i no sé per què, i hi vaig entrar. Vaig trobar una carta a terra, negra de tan trepitjada, de la meva germana gran des del Vietnam. No m'ho creia, que pogués estar viva. Em deia que tots havien sobreviscut!

I vas venir a Barcelona a ajudar la teva germana amb un restaurant xinès. I com vas començar a la cuina?

Jo treballava a la sala. Els dies que el cuiner feia festa, s'hi posava el meu cunyat. Però un dia se li van creuar els cables i va dir: "No entro més". Jo, mort de por, em vaig lligar unes tovalles al coll i em vaig ficar a la cuina.

No sabies cuinar?

No sabia ni com s'agafava un wok! Ni els ingredients dels plats. Havien demanat vedella al curri i un arròs tres delícies. Quan estàs davant d'un mur que no et deixa avançar i tu has d'avançar, el tires a terra com sigui. I vaig mirar de recordar què portaven els plats que jo havia anat servint durant tant de temps i vaig posar-hi els ingredients que recordava. I va sortir prou bé. I em va picar el cuquet de cuinar.

I el català tan correcte que parles?

El vaig aprendre al carrer i al restaurant xinès, on jo tenia la carta en castellà. Un diumenge a la nit va entrar una parella i em van demanar si tenia la carta en català. Pensava que feien broma. I vaig dir que no la tenia, rient. Es van aixecar i quan van sortir, van llençar la carta a terra i van dir: "Quan la tinguis en català tornarem!" I els altres catalans que hi havia asseguts a la taula es van aixecar i em van dir: "Si per aquests gilipolles fas la carta en català els que no tornem som nosaltres!"

Enyores Cambodja?

No hi he tornat mai més. Tinc ganes de tornar-hi, però em costa molt reconciliar-me amb Cambodja. Volia anar-hi aquest any, però tinc molta feina. Vull anar-hi, em dec anar-hi, però sempre trobo una excusa per no fer-ho.

Més continguts de