Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Marc Giró: “Una persona elegant no s’hauria de posar nerviosa per res”

A ‘Manual de bones maneres’ Marc Giró recopila els consells que ha donat durant vuit anys al programa de TV3 ‘Divendres’: amb dosis de sentit de l’humor i també de sentit comú, hi explica des de com comportar-se a taula fins a com fer bé els petons

Comencem malament perquè el truco vint minuts tard, i això és molt poc elegant. Però Marc Giró (Barcelona, 1974) no m’ho té en compte: fa l’efecte que no es pren gaire seriosament ni a ell mateix. “Poques coses són importants o urgents”, m’acabarà dient. L’editor de moda de la revista Marie Claire s’ha fet popular gràcies a les seves aparicions accelerades, estridents i políticament incorrectes en programes com Divendres, En el aire, Espejo público, La tribu, Hoy por hoy i Las bodas de Sálvame. “No tinc prejudicis. Crec que es pot ser a missa i repicant. Pots llegir l’¡Hola! i Marcel Proust i després estendre la roba”, defensa.

Qui ha escrit el llibre, en Marc Giró o el seu personatge públic?

Som el mateix, però en alguns moments augmento la intensitat. Jo ja sóc una persona expansiva, i a la tele soc jo però amb més volum; les formes i temes i expressions m’han anat sortint dia a dia, també segons a qui faig la rèplica. Parlo tan ràpid perquè no soc sintètic i faig guions massa llargs. Hi ha gent a qui li agrada i n’hi ha que s’espanten.

I t’ho diuen?

Quan vaig pel carrer no m’enrecordo que faig tele, i menys a Madrid. Per a mi sempre ha sigut un complement. Tampoc no soc a les xarxes i no em miro a YouTube. Però quan la gent se m’acosta, m’adono que tinc un públic de qualitat.

Per què fas aquest Manual de bones manere s? Estem tan malament?

No sentia la necessitat de fer un llibre i, a més, tendeixo a la ganduleria. Però l’editor és cosí de la meva mare i hi va insistir, i un dia que anava una mica begut li vaig dir que sí. Va coincidir que plegava el Divendres, d’on surt la secció, i era un bon colofó. Però soc radicalment optimista: la gent som bastant amables els uns amb els altres en el dia a dia i utilitzem cada cop més les bones maneres. És un camí imparable: democràcia, feminisme, ecologisme, antiracisme, respecte pels animals...

Dona’ns consells a la carta: ¿què cal fer en el primer àpat a cals sogres?

Quan entres en un nou grup del qual acabaràs formant part, sempre has de mesurar. Veure com funciona aquella gent, calcular què pots aportar i saber fins quan podràs resistir en aquell escenari abans de fugir.

Què hem de fer en una primera cita? Dius que cal anar-hi berenat i amb el diari llegit.

Mai s’hi ha d’arribar amb presses i suat, encara que vagis tard: no ha de semblar que tenim feina. S’hi ha d’anar informat, menjat i descarregat perquè has de poder mirar l’altra persona de manera objectiva. No s’ha de parlar tota l’estona d’un mateix. I has de pagar a mitges.

Què has de fer si et posen les banyes?

Una persona elegant no s’hauria de posar nerviosa per gairebé res. La calma és fonamental, perquè en molts casos et pot estalviar anar a la presó: l’elegància ens pot preservar del nostre propi salvatge.

No es pot trencar via WhatsApp.

No. Les coses importants s’han de fer cara a cara: trencar una relació, donar el condol, donar les gràcies perquè t’han convidat a una boda, acomiadar algú d’una feina...

Parlant de parelles... Dius “no a la llufa de l’amor”.

La barrera del pet no s’ha de superar mai. En parella també s’han de mantenir les maneres i el respecte. En la vida privada no hi pot haver un campi qui pugui i això passa per no petar-se veient la tele o sopant. Només en cas d’estar inconscient es pot perdonar, perquè la comprensió és un dels pilars de l’elegància. És més, jo crec que les parelles s’haurien de parlar de vostè. En casos crítics, com a Ikea, en una mudança o quan et perds a la carretera, has de tractar la parella com si fos un desconegut per no esbroncar-lo. L’excés de confiança condueix a la deselegància sempre.

També recomanes mentir i no intentar ser tu mateix tota l’estona.

Això és una quimera contemporània: sigues tu mateix, sigues original... Primer: la gent, en línies generals, creiem que som una mica millor del que realment som. Segon: la gent que vol ser de veritat tota l’estona és esgotadora. I tercer: potser no és convenient perquè pots ser un imbècil integral, un animal, un cursi o un sant... Un s’ha de moderar i tenir en compte la mirada de l’altre, què és el que més li convé.

“Els nens han d’estar quiets i callats fins que se’ls pregunti”, dius. ¿El llibre ha passat pel control dels psicòlegs?

És un libre fet des del sentit de l’humor, potser ho hauríem hagut d’advertir. És un manual per passar-ho bé. Però quan acabes de llegir-te’l crec que et queda una idea: que no ens toquem el botet els uns als altres, és allò del viu i deixa viure... i visquem junts, també.

Així, quin és el secret de l’elegància per a tu?

Tot es pot fer amb elegància, fins i tot robar. D’entrada no té res a veure amb la moral, tot i que després t’adones que sí: és millor estar pels altres. Així que l’elegància té a veure amb el fet d’anar caminant i, en lloc de mirar terra, aixecar la barbeta i mirar el que passa al teu voltant. Observar les necessitats de l’altre, veure si són assumibles, i fer l’entorn més amable, suau, calmat. Sembla de capellà però es tracta d’estimar-se un mateix i estimar els altres.

Més continguts de