Publicitat
Publicitat

Mario Casas: "Als 10 anys em vaig quedar en blanc al Teatre de la Passió"

Ambiciós Gallec (la Corunya, 1986) però d'infància catalana -dels 6 als 16 anys va viure a Esparreguera- i joventut madrilenya. Orgullós dels seus personatges, joves rebels i amb un punt de xuleria, però disposat a molt més en el món del cinema

Mario Casas no respon gens al clixé que se'n podria fer pels seus personatges. De Tres metros sobre el cielo , de Tengo ganas de ti -que s'estrena demà- i de Grupo 7 . Reflexiu, amb el cap molt ben posat i molt professional. I familiar. I cansat que li preguntin per les escenes de sexe.

Als 6 anys la família es va traslladar a Catalunya. Vivies a Esparreguera i vas fer el batxillerat artístic a Martorell... Quins records en tens?

És el record de la infància. Tots els meus amics són allà, i hi segueixen. Els avis viuen a Esparreguera. És la gent que em tracta igual, que coneix el Mario que no sortia a la tele. M'agrada recordar-ho. Quan vinc a Barcelona agafo aire fresc, és com tornar a posar els peus a terra i fugir d'una feina tan frenètica. El record és meravellós, és la meva segona casa.

La tria del batxillerat artístic és perquè ja tenies la vocació...

Sí. M'agradava la fotografia, dibuixar, des de petit sempre havia dibuixat, i després també fer d'actor. El vaig fer a l'IES Pompeu Fabra. Però després, a segon, ja vaig marxar a Madrid per ingressar a l'Escola d'Art Dramàtic Cristina Rota. I allà vaig començar en el món dels càstings.

Algun contacte amb la Passió?

Sí, i tant! Al Teatre de la Passió em vaig equivocar en un paper. Tenia 10 anys, feia un taller de teatre. Havia de recitar una poesia, estava ple de gent i em vaig quedar en blanc. Recordo l'aplaudiment de la gent, perquè van veure que ho estava passant fatal. La Passió era el meu cinema, també.

Els pares et van tenir molt joves. Hi tens una relació molt estreta.

M'han educat amb claredat, parlant molt les coses, compartint. Al capdavall són joves, en tenen quaranta llargs i hi puc parlar de tot. Els tinc molt respecte perquè psicològicament són molt importants per a mi. Amb una feina tan efímera és important tenir gent que confiï en tu de debò, però de debò. És bonic també tenir algú més gran, amb més vida, experiències i ensopegades, perquè t'aporti el seu punt de vista.

Viviu junts a Madrid.

Sí, es pot dir que visc a casa dels pares. La gent es pensa que cobrem com els futbolistes, però no. I jo tinc, més aviat, la mentalitat de l'estalvi. Per a quan vinguin vaques magres, perquè vénen, facis la feina que facis. És un consell del pare.

¿Saps que tens un punt en comú amb Lola Flores?

Com dius? A veure, a veure, que això no m'ho han dit mai.

La Faraona a la boda de la Lolita va cridar a la gent: " Si me queréis, irse ". Fans teves van haver de fer el mateix a Sevilla penjant cartells per la ciutat perquè altres fans no destorbessin el rodatge de Grupo 7 .

És que en el rodatge t'ho estàs jugant tot, és el moment crucial. En plena promoció ja ho saps i tens més capacitat per analitzar-ho. Però en el rodatge, quan t'hi has de deixar la vida, que són cinc mesos al màxim, de superconcentració... És quan he tingut les pitjors reaccions. A més, Grupo 7 era molt intensa, i no podia ni caminar de la gent que hi havia. Però al final tot queda en anècdota i te'n rius, i és bonic. De fet, vaig acabar firmant autògrafs en aquells papers.

Fins ara, més fenomen que actor?

La meva carrera ha anat com ha anat, i jo no he triat res que no hagi volgut. T'agrada que t'elogiïn la feina, i que no es quedi en "mira, el nen que fa portar nenes al cine perquè fa de rebel en una pel·lícula". Sempre hi ha una construcció del personatge al darrere, i els entesos ho veuen. Tinc l'edat que tinc, en faré 26, i és lògic que moltes de les meves pel·lis vagin destinades a un tipus de públic determinat. Espero, espero, que si segueixo treballant en això, a mesura que faci anys, em vagin sortint altres personatges. Si segueixo creixent com a persona els necessitaré.

L'evolució paral·lela...

És essencial. Per això has de descansar, aturar-te. És un consell que m'han donat molts actors. Ho tinc al cap. Ara vull parar, descansar, pensar, veure cinema, llegir, mirar de viatjar, que em passin coses. La càmera recull la mirada i l'expressió, a través de la qual expliques què et passa per dins. És necessari viure, madurar, tenir vivències per poder interpretar personatges, i cada cop més complicats psicològicament. T'has de formar com a actor, créixer com a persona i tenir uns principis.

¿Aquest hiperrealisme juvenil que tenen tantes pel·lícules del cinema espanyol us ajuda, als actors joves?

Un personatge com H [Hugo] a Tres metros sobre el cielo , quan te'l planteges penses en el que has vist. El que va amb moto, el més rebel, la relació més o menys xulesca amb les noies, sortir de festa, no mirar enrere... No sé si això t'ho fa més fàcil o no d'interpretar, perquè també depèn de fins on ho hagis viscut o del que hagis vist. A No tengo ganas de ti els personatges ja em semblen més allunyats de la realitat, no te'ls trobaràs pel carrer.

Volies ser futbolista. I ets del Dépor.

Sí. Mira, el primer record que en tinc és el penal de Djukic [14-5-1994]. El pare sol al sofà. Quan falla el penal Djukic [i fa campió el Barça] vaig veure patir i plorar tant el pare... que vaig decidir fer-me del Dépor. Em va deixar marcat. Era d'esperar que tornaríem aviat a Primera. S'ho mereix pel club i sobretot per l'afició.

Més continguts de