Societat 29/05/2017

Pedrona Serra: "¿Com saben que l’esport femení no interessa si no el mostren mai?"

Jugadora de rugbi i professora d’esport i gènere a l’INEFC, intenta transmetre als joves la necessitat de combatre estereotips i discriminacions

Dani Colmena
4 min
Pedrona Serra a les instal·lacions de l’INEFC, on s’entrena amb l’equip de rugbi de la Divisió d’Honor i on també imparteix classes.

Pedrona Serra (1987) va fer la tesi sobre la presència de les dones en els estudis de ciències de l’educació física que es fan a Catalunya, i el resultat va ser devastador: del 40% de noies que els cursaven l’any 1993 s’ha passat al 17% d’aquest últim curs. Unes xifres força preocupants si es té en compte que són precisament els professors d’educació física els que formen els infants en l’esport.

Quina és la conclusió de la tesi? Per què hi ha tan poques noies que vulguin dedicar-se a l’esport?

És un conjunt de factors. Veiem que en l’àmbit familiar encara funcionen certs rols: el nen ha de practicar futbol i la nena, ballet. A mesura que creixem anem descobrint nous gustos i interessos, però aquests interessos estan molt influenciats per altres agents socialitzadors que reprodueixen aquests estereotips gairebé sense adonar-se’n: els mateixos professors, per exemple, desanimen sovint les noies que es plantegen dedicar-se a l’esport.

¿Està molt enquistada la idea que hi ha esports de nois -la gran majoria - i altres esports - pocs - de noies?

Sí, esclar. Fins i tot al noi que escull un esport tradicionalment femení és molt possible que l’acabin considerant gai, com a una noia que fa rugbi potser li preguntaran si és lesbiana. Costa escapar-se d’aquests estereotips de gènere. Hauríem de ser capaços de transmetre que hi ha múltiples masculinitats i múltiples feminitats. Com més uniformes ens fan ser, més repressió hem de suportar. I els mitjans tampoc hi ajuden.

En quin sentit?

Moltes vegades obro el diari buscant notícies d’esport femení, vaig passant pàgines, arribo al final, i no n’he trobat cap.

Sol argumentar-se que l’esport femení no té tanta audiència ni genera tant negoci com el masculí...

És una gran paradoxa: ¿com saben que l’esport femení no interessa si no el mostren mai? És un peix que es mossega la cua.

I qui pot trencar aquest cercle?

Doncs suposo que si no ho fa la via privada ho hauria d’impulsar la via pública, perquè jo també pago els meus impostos i, com a dona, vull veure esport femení. I, al final, som tots plegats els que hem de ser una mica activistes, no quedar-nos en el “no s’hi pot fer res”. A les dones moltes vegades no ens obren la porta, l’hem de trencar si volem entrar.

¿Com vas començar a especialitzar-te en temes d’esport i gènere?

Sempre he practicat esport i des de petita em qüestionava coses: per què els nois sempre tenien la millor equipació; per què sempre s’entrenaven a dins del pavelló a l’hivern mentre que les noies havíem de passar fred a la pista de fora; per què jugaven a la millor hora i a nosaltres ens tocava diumenge d’hora, quan els pares no podien venir a veure’ns... Després, a la carrera, vaig tenir una professora que feia l’assignatura de gènere i esport i vaig començar a entendre millor què passava.

Quines discriminacions has vist com a jugadora de rugbi?

N’hi ha d’evidents, com les situacions que han de viure moltes àrbitres, que són insultades sistemàticament. Però un dels grans problemes que tenim ara és que moltes discriminacions no són tan evidents, no es visualitzen, perquè socialment estan mal vistes. I tothom vol ser políticament correcte. Però això no vol dir que de portes endins no existeixi. Precisament, aquestes discriminacions invisibles són les més difícils de trencar.

Posa-me’n un exemple.

Doncs, per exemple, el famós sostre de vidre. El nombre de dones a les juntes directives de les federacions esportives, que és on es prenen les decisions, és ínfim. I les dones que hi ha solen ocupar càrrecs menors. Un altre tipus de discriminació té a veure amb el que parlàvem abans: les poques vegades que apareixen dones en els mitjans de comunicació esportius com surten?

Com?

Amb una imatge molt sexualitzada. A una esportista que ha guanyat una medalla, quina roba li demanen que es posi per fer-se les fotos? Moltes vegades ni tan sols porten la roba de competició. A Rafa Nadal mai el faran sortir en portada sense samarreta després de guanyar un torneig; el posaran mossegant el trofeu... Per no parlar de les hostesses que apareixen en els premis de MotoGP o en les voltes ciclistes: les mostren com a dones objecte. I ens diuen que si s’hi posen és perquè volen. Però compte, quin és el directiu que decideix posar-les i amb quina finalitat?

Es tracta d’identificar l’esport femení amb una certa estètica...

Sí. Pensem per exemple en la moda del running i en els cossos que tenen les runners que mostren els mitjans. ¿Tothom pot arribar a tenir aquell cos? ¿Hem de promoure això quan parlem d’esport o hem de promoure una vida saludable més enllà de l’estètica?

¿Els alumnes arriben prou conscienciats en aquests temes?

Tot el contrari. Hi ha certes reticències. En general, la reacció és pensar que soc una feminista radical, que exagero... Només se’n fan càrrec quan els dius que algun dia potser tindran una filla que patirà aquesta discriminació.

stats