Publicitat
Publicitat

El cervell humà és 7,8 vegades més gran del que li correspon i a més té les neurones més petites, però està en un punt molt pròxim al seu límit evolutiu

Serem cada cop més intel·ligents?

La intel·ligència és una qualitat que s'acostuma a valorar molt, probablement perquè és un dels aspectes que més destaca en l'espècie humana. Sorgeix del funcionament del cervell, i atenent a la mida d'aquest òrgan i a les restes tècniques, culturals i artístiques que les espècies d'homínids avantpassats nostres ens han deixat, hom pot assegurar que ha anat incrementat en el decurs d'aquest llinatge. L'espècie humana, com totes les altres, continua sotmesa a evolució, però a hores d'ara és impossible preveure cap on conduirà els nostres descendents, atès que això dependrà de mutacions atzaroses imprevisibles i de l'acció de la selecció natural, fruit de cada situació ambiental concreta. Tanmateix, és lícit que hom es pregunti si la intel·ligència pot continuar augmentant. O, dit d'una altra manera: hi ha límits a la intel·ligència?

La mida importa...

Santiago Ramón y Cajal va dedicar bona part de la seva recerca científica a estudiar el sistema nerviós dels animals, concretament l'organització i les connexions entre les cèl·lules que el formen, les neurones, i les seves troballes van ser el motiu pel qual l'any 1906 li fou concedit el premi Nobel de medicina i fisiologia. En una ocasió va comparar el cervell dels insectes amb un rellotge de butxaca i, de manera anàloga, el dels mamífers amb un de cucut; diferents pel que fa a forma i mida, però molt semblants pel que fa al seu funcionament bàsic. Certament, no deixa de sorprendre que una abella, que té un cervell que no arriba al mil·ligram de pes, es pugui orientar i navegar pels camps amb la mateixa precisió que ho fa un mamífer. Tanmateix, les relativament poques neurones que formen el cervell d'una abella no li permeten generar una activitat mental gaire complexa, la qual es manté cenyida als instints més bàsics.

Si la intel·ligència que és capaç de generar un cervell fos només una qüestió de mida, probablement els organismes terrestres més intel·ligents serien els elefants: el seu cervell és cinc milions de vegades més gran que el d'una abella i més de quatre vegades més gran que el de les persones. Ara bé, per poder controlar correctament les funcions vitals, un cos gran necessita un cervell també gran, de manera que en els mamífers la mida del cervell es correlaciona gairebé perfectament amb la corporal. Hi ha, però, unes quantes excepcions molt interessants: el cervell dels primats no humans és 4,8 vegades més gran del que els correspondria per la seva mida corporal; el dels dofins és 5,3 vegades més gran, i el dels humans 7,8 vegades. Això indica que, un cop satisfetes les necessitats bàsiques de control de les funcions vitals, aquesta quantitat extra de cervell s'utilitza per augmentar les capacitats intel·lectuals.

Tanmateix, però, aquest creixement no pot ser indefinit: té un límit termodinàmic, atès que l'energia que consumeix el cervell és extraordinària. El cervell humà només representa el 2% del pes corporal, però en canvi consumeix el 20% de les calories totals; i en els nounats aquesta xifra arriba al 65%. Per tant, atenent a la mida del cos, un cervell gaire més gran seria energèticament insostenible.

...però cal aprofitar-la bé

La major part d'aquesta extraordinària despesa energètica s'utilitza en la comunicació entre neurones. Aquestes cèl·lules transmeten la informació a través dels seus àxons, unes prolongacions cel·lulars que, a mode de cables, creuen grans distàncies dins el cervell. Com més gran és un cervell més llargs han de ser els àxons i, en conseqüència, per mantenir l'eficiència de funcionament més gran ha de ser la velocitat de transmissió. Doncs bé, atesa la morfologia i la fisiologia de les neurones, és a dir, la manera com estan construïdes i com funcionen, al cervell dels mamífers també s'ha assolit el límit termodinàmic d'aquesta velocitat. De fet, per evitar una lentitud excessiva en les respostes i el col·lapse del sistema, el cervell dels mamífers està organitzat en mòduls funcionals, dins els quals es mantenen relativament pròximes totes les neurones implicades en un mateix procés mental, i hi ha rutes especialment ràpides que connecten aquests mòduls entre ells. Altrament no seria operatiu.

A més, les neurones dels primats són lleugerament més petites que les de la resta de mamífers, la qual cosa permet empaquetar-ne més en el mateix espai i en conseqüència accelerar la comunicació entre elles, una miniaturització dels components comparable a la dels transistors. Però a escala biològica aquesta miniaturització també té un límit funcional, derivat de la mida de les molècules implicades en la transmissió dels senyals. I les neurones humanes pràcticament han assolit aquest límit. Si es fessin més petites necessàriament haurien de contenir un nombre més petit de molècules, i això incrementaria el soroll de fons perquè tota la informació hauria de dependre de menys inputs . Com en qualsevol aparell electrònic, la transmissió dels senyals nerviosos és un compromís entre informació, energia i soroll de fons. En resum, la intel·ligència humana individual està en un punt molt pròxim al seu límit evolutiu.

Tanmateix, l'espècie humana també ha seguit una altra estratègia evolutiva, la socialització, la qual s'ha vist exponencialment potenciada amb l'era de les comunicacions i la globalització. Probablement, a escala individual els descendents de la nostra espècie no seran gaire més intel·ligents que nosaltres, de la mateixa manera que nosaltres tampoc ho som gaire més de com ho eren els Homo sapiens quan van sortir d'Àfrica. Però socialment gaudim d'un altre tipus d'intel·ligència, la intel·ligència col·lectiva, que és fruit de l'esforç de multitud de cervells en comunicació, una cooperació d'intel·lectes raonablement anàloga a la dels mòduls especialitzats del cervell dels mamífers, a la qual encara li queda encara molt camí per explorar.

Més continguts de