Publicitat
Publicitat

El festival de butxaca Fly Me to the Moon fa de pont entre el Primavera Sound i el Primavera Club

Somni de dues nits d'estiu

borja duñó

Tot evocant la joie de vivre del clàssic nord-americà immortalitzat per Frank Sinatra, el Primavera Sound s'ha tret del barret un petit cicle de concerts al Poble Espanyol que tant pot semblar una continuació del festival que es va celebrar al mes de maig com un anunci del Primavera Club, que es farà el pròxim mes de novembre. El festival mare, doncs, s'estén més enllà de l'estació que li dóna nom i torna de mica en mica al Poble Espanyol, un espai que li ha proporcionat grans alegries.

El nou cicle de butxaca va tenir dos programes diferenciats: una nit de pop difícil i desencaixat, amb els inquiets Animal Collective i uns desconeguts The Suicide of Western Culture; i una segona nit molt més amable i etèria protagonitzada per la música de fades de Joanna Newsom i el pop espectral de Beach House.

Un xou per a convençuts

Dimecres, la plaça major del recinte de Montjuïc no es va acabar d'omplir, segurament perquè Animal Collective, que ja han visitat Barcelona algunes vegades, tenen el públic dividit: en general, i com si es tractés d'una qüestió de militància política, o bé s'hi està a favor o bé en contra. És molt probable que el grup sigui totalment aliè a aquesta controvèrsia i, veient-los actuar -sembla que s'ho passin millor que el públic-, és evident que no hi donen cap importància.

Abans, els catalans The Suicide of Western Culture van sonar molt més accessibles del que s'esperava; malgrat les veus que alertaven d'un xou d'electrònica eixordadora, els seus crescendos amb ecos d'èpica post-rock van aconseguir, com a mínim, escalfar el públic dels titulars novaiorquesos.

Animal Collective es van presentar submergits en la penombra com si els visuals que es projecten a l'escenari fossin el veritablement important per a la vista. Panda Bear, Geologist, Avey Tare i Deakin es retorcien darrere les seves andròmines donant la raó a detractors i seguidors. A uns per la dificultat de desxifrar un repertori moltes vegades irreconeixible ( Brother sport i Did you see the words van ser afortunades excepcions) i als altres perquè en la traïció del seu propi repertori quan són dalt de l'escenari veuen un brillant exercici de llibertat artística. En realitat, ni són els Beach Boys del segle XXI ni han inventat la sopa d'all; la seva és simplement una proposta arriscada i diferent, que juga a la no predictibilitat i a la reinvenció contínua d'un discurs fet a base de fragments de diverses tradicions musicals. No aspira a convèncer a tothom, però qui hi entra, gairebé s'ho arriba a passar tan bé com ells.

Refilets de fantasia

La nit de dijous el Poble Espanyol presentava un aspecte més bulliciós, potser per l'exquisidesa del doble cartell. Primer, Joanna Newsom va regalar un concert gairebé perfecte. Flanquejada per la delicada percussió de Neal Morgan a una banda i l'arranjador i multinstrumentista Ryan Francesconi a l'altra, la nord-americana va refilar mentre acariciava l'arpa o el piano de cua que li havien enfilat a l'escenari. Una violinista se sumava als subtils acompanyaments de guitarra, mandolina o flauta de Francesconi, i tot plegat feia somniar els assistents en un món més de fantasia que no pas real.

Del seu disc Ys (2006) va sonar Monkey & bear , mentre que la resta del repertori es va centrar en la primera part del seu triple disc Have one on me (2010). De vegades, com a Good intentions paving company , Newsom sona a Joni Mitchell, una cantant amb qui comparteix l'afició per estructures enrevessades i melodies poc evidents que coquetegen amb el folk, el jazz i la clàssica. D'altres, recorda Björk o Tori Amos, però sempre acaba sent ella mateixa, dins l'univers musical que ha creat i que sembla habitar amb gran convicció.

Quan Beach House van aparèixer a l'escenari es van trobar amb un públic més que predisposat; Newsom els havia fet part de la feina i ells es van mostrar agraïts. Amb una posada en escena sòbria i molt a l'estil dels anys vuitanta, Victoria Legrand i Alex Scally van desplegar les ales del seu pop somiador, fet a base de teclats, guitarres filtrades i molta reverb a la veu.

A mig camí de l'exuberància hipnòtica dels Cocteau Twins i l'èpica inquietant de Mercury Rev, els de Baltimore van aconseguir mantenir el llistó on Newsom l'havia deixat, en gran part gràcies a la seva facilitat per trenar melodies memorables, com és el cas de Zebra , que aconsegueix commoure el públic només amb el seu arpegi de guitarra inicial. Però per si amb les cançons del seu celebrat disc Teen dream (2010) no n'hi hagués prou, Victoria Legrand va donar un toc de dramatisme a la seva actuació -incloses muscleres i melena tapant-li la cara- amb uns moviments que recordaven, altra vegada, l'afectació romàntica del pop dels llunyans anys 80.

Animal Collective va sortir en la penombra per deixar protagonisme als visuals.

Més continguts de