Publicitat
Publicitat

El camaleònic Mario Moreno va tenir forts lligams amb la comunitat d'exiliats catalans a Mèxic

Torero, Quixot, rodamón... i amic de Tísner

Mario Moreno va ser un personatge complex, més del que es pot deduir del fet que al llarg de la seva carrera artística interpretés una vegada i una altra el mateix personatge amb diferents disfresses. L'èxit de Cantinflas el va convertir en una figura distingida de la societat mexicana, però a canvi havia de posar-se repetidament a la pell d'un personatge que, en essència, era un pobre miserable vestit amb quatre parracs; una figura burleta i tendra que contrastava amb el Mario Moreno dels últims anys, un home que en la seva vida privada era més aviat capficat, de fàcil enrabiada.

L'home que hi havia darrere d'un personatge tan monstruós ("o controlo a Cantinflas o se m'empassa", va dir una vegada) es va aprofitar d'aquesta conjuntura per amagar moltes facetes no gaire conegudes, com ara els seus lligams amb distingits catalans de l'exili mexicà, que va documentar l'historiador del cinema català Joaquim Romaguera i Ramió, autor d'un llibre sobre Avel·lí Artís Gener Tísner i del primer diccionari del cinema català. Romaguera explicava a Tísner, escenògraf que mentre vivia a Mèxic, Tísner es va fer càrrec de l'escenografia d'un parell de pel·lícules de Cantinflas i que també li va pintar un mural a casa seva; però la relació entre els dos va anar més enllà del tracte professional. A Mèxic. Una radiografia i un munt de diapositives , Tísner explicava com enmig d'un sopar amb Mario Moreno, ell es va excusar un moment i poc temps després d'asseure's a taula altre cop, l'orquestra del restaurant va començar a tocar La santa espina . Tísner escrivia: "A La santa espina van seguir els inevitables El saltiró de la cardina i aquella -n'ignoro el títol- que fa «Rosó, Rosó, llum de la meva vida»". "Els comensals van aplaudir -continuava Tísner-, i en Cantinflas va indicar que les peces tocades anaven per mi, aquell home vermell com un camió de bombers, que s'aixecava i feia un gest de gràcies".

El guionista de Cantinflas

Però la relació més continuada que Cantinflas va tenir amb un català va ser amb Jaume Salvador i Valls, un cineasta que va treballar com a distribuïdor al París d'entreguerres abans de traslladar-se als Estats Units el 1936, on per cert va debutar com a director amb una comèdia parlada en castellà, Castillos en el aire (1938). El 1939 Salvador va marxar a Cuba a treballar com a director i dos anys més tard va arribar a Mèxic, on va escriure a petició del productor Santiago Reachi el guió de la sàtira taurina Ni sangre ni arena (1941), dirigida i protagonitzada per un llavors emergent Mario Moreno. Salvador va arribar a escriure 27 guions per a l'actor d'entre els més de 100 que va firmar durant la seva estada a Mèxic, on es va establir fins a la seva mort el 1976. Salvador va firmar alguns dels títols més populars de Cantinflas, com la paròdia chaplinesca El circo (1943), Grand Hotel (1944), Soy un prófugo (1946), El bombero atómico (1950)... i així fins a arribar a El profe (1970), l'última de les pel·lícules que va escriure per a Mario Moreno, que també es va encarregar sempre de dirigir-les.

Tant Tísner com Salvador coincidien a assenyalar que la clau per treballar amb Moreno era deixar marge suficient per a la improvisació de l'actor i no ofegar la seva espontaneïtat amb un guió massa rígid o un escenari sense espai perquè ell pogués fer els seus habituals saltirons i balls. Cantinflas, per sobre de tot, havia de ser lliure.

Més continguts de