Publicitat
Publicitat

LLENGUA I TERRITORI

Viatge al cor del LAPAO

Ruta per cinc pobles de la Franja després de la reforma de la llei de llengües de les Corts aragoneses

El català que es parla a la Franja de Ponent s'anomena LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental) des que les Corts aragoneses van aprovar la reforma de la llei de llengües. Aquesta nova nomenclatura va passar a ser oficial el 24 de juny i, malgrat el rebuig de part de l'opinió pública i d'algunes administracions, de moment en aquesta zona fronterera ja no parlen català, o almenys ja no se'n diu així. Passa el mateix amb els pobles de l'antiga fabla aragonesa: ara parlen LAPAPYP.

Els habitants de la Franja s'han sentit tradicionalment oblidats com a territori per part de Catalunya i per part d'Aragó. La majoria ho atribueixen al fet que aquesta zona fa de límit entre dos comunitats amb interessos contraposats i que, molts cops, ha servit d'excusa per crear discussions polítiques. Durant cinc dies hem viatjat per la Franja, de sud a nord, fent cinc parades (Mequinensa, Saidí, Tamarit de Llitera, el Campell i Pont de Montanyana), per copsar com bateguen les opinions, els pensaments i els sentiments d'aquests ciutadans aragonesos que parlen català. Un viatge que intenta demostrar que el nom no fa la cosa.

Dilluns, Mequinensa

Lo poble

La gent de Mequinensa no en diuen Mequinensa. En diuen "lo poble". Se senten com l'anunci d'Ikea: una república independent. "Jo parlo català i el parlo com se parla al meu poble i el seguiré parlant així. Tampoc vull parlar el català normalitzat, mai", diu l'alcaldessa Magdalena Gòdia (PSOE). L'1 de juny Gòdia va reunir al seu ajuntament 30 alcaldes més de la Franja en una trobada extraordinària per intentar derogar la nova nomenclatura per al català que enraonen: el LAPAO. Va ser una seqüela de la que ja hi va haver el 1984 al mateix emplaçament i amb unes urgències idèntiques. Encara no n'han obtingut resposta. "Des de fora, mai s'ha tingut clar lo que parlem. Veig que jo parlo això que ara en diuen LAPAO i tu deus parlar català i ens entenem. Tu i jo devem parlar lo mateix, no?" La posició dels mequinensans és precisa. No tenen ganes que cap administració, ni de Catalunya ni de l'Aragó, els imposi res, i l'alcaldessa així ho palpa dels seus conciutadans: "Problema? Los pobles de frontera s'han d'entendre com una riquesa i no com un problema. A causa de la llengua no n'hem creat mai cap. Ni un ni mig". No volen que se'ls tracti amb inferioritat ni que la seva idiosincràsia serveixi per aconseguir vots ni d'una banda ni de l'altra. Gòdia obre els ulls indignada quan hi pensa: "Jo açò ho parlo de des sempre, los meus pares ho parlaven de sempre. No em puc creure que la representant del PP a les Corts digués que s'havia de « liberar a los aragoneses de la imposición de hablar lo que no hablan y de sentir lo que no sienten ». Los sentiments no es legislen. ¿No estem parlant de llengua? Lo que interessa és barrejar les coses".

Els bancs de davant del pantà, les aigües que amaguen l'antic poble, serveixen de refugi a un grup de jubilats. Solen ser sempre els mateixos. Gent que ha vist, fins i tot, com sorgien carrers nous amb noms de lletres i s'inundava, fa més de quaranta anys, el municipi on van néixer. Es fan dir "los millors de Mequinensa" i la fan petar de valent entre crítiques a l'Ajuntament i insults al govern d'Espanya. Com a tot arreu, hi ha coses que no canvien.

Dimarts, Saidí

'La Benemérita'

ASaidí, el Bar Colombo és un dels més concorreguts, especialment en les hores de sol més viu, quan l'ombra escasseja. La mestressa d'aquest local amb nom de detectiu privat televisiu és a priori poc xerradora. Ara bé, té un Yorkshire a qui li diu cada dos per tres en català "Vine cap ací!", ja que el gosset té ganes d'explorar els carrers mig buits de la vila. Els que no deixen sols els carrers i les places de Saidí són els agents de la Guàrdia Civil que resideixen a la caserna de la part més elevada del poble. Fins i tot interrompen l'hora de la migdiada perquè han vist un foraster, potser un reporter, fent fotos per diferents racons i que potser fa massa estona que es passeja amunt i avall. Sospitós?

El millor que un pot fer per alliberar tensions amb la Benemérita és conversar de manera natural i explicar què hi ha vingut a fer a Saidí. "¿Un reportaje sobre el LAPAO? Esto es política. Nosotros no tenemos nada que decir. Mientras no haya ningún conflicto... ", comenta el primer agent.

De sobte, el segon agent, més jove i impulsiu, diu, com si hagués estat extret d'un guió de Rafael Azcona: " DNI, por favor ". Sembla que no se'n refia d'algú amb accent català i amb una càmera penjada. " ¿Y has venido solo? ¿En coche? Dame la matrícula. ¿De qué es el reportaje? ", demana amb un clar to interrogant, i sense esperar resposta etziba: " Quizás te llamarán para declarar ". Sobta que la Guàrdia Civil no entengui què és fer un reportatge si se'ls hi explica en castellà, educadament i a poc a poc. Ningú els ha parlat en xinès... ni en LAPAO.

Dimecres, Tamarit de Llitera

Un vermut entre crits

Unade les millors maneres per fer-se una idea del tarannà lliterà és caminar pel passeig Hortaz, l'artèria més cèntrica d'aquest poble d'Osca i una de les parades importants del Camí de Sant Jaume. A l'hora del vermut, les terrasses estan plenes de gom a gom, s'hi barregen les converses i s'hi escampen veritats i mentides, com hauria pogut dir l'escriptor mequinensà Jesús Moncada. I també, com passa a Mequinensa, el sentiment localista és molt fort: "Nosaltres parlem lo literano i no lo català, per molt que ho digui Pompeu Fabra", diu l'Antonio, amb un gotet de cervesa a la mà i un pèl molest. S'hi suma un altre Antonio, a qui li diuen Tono per diferenciar-lo, i el seu to és molt més d'irritació encara que reclama una certa catalanitat: "Los d'aquest poble pronunciem paraules catalanes millor que els catalans. Jo diria que el primer català va néixer ací, a Tamarite. Quin problema teniu los periodistes i los polítics amb natros?"

Que el català de la Franja passi a dir-se LAPAO provoca malestar als veïns i veïnes d'aquesta zona que separa Catalunya i l'Aragó. A Tamarit de Llitera, enmig d'aquest concorregut aperitiu, es veu clar. El Juanet, el cambrer que va reposant les provisions, intenta posar pau i ser més didàctic: "Fa anys que tenien ganes d'etiquetar-nos i al final ho han fet. Val més que no ho preguntis gaire. La gent més gran et responen però s'enfaden perquè no en volen sentir a parlar". El consell del Juanet és d'agrair, però potser arriba massa tard.

Dijous, el Campell

Bressol de Duran i Lleida

ElCampell és conegut per ser el lloc on va néixer i créixer Josep Antoni Duran i Lleida (UDC). Però, més enllà de l'anècdota, ho és també per ser un dels pobles de la Franja més combatius a nivell cultural. L'exemple clar és l'associació La Bardissa, una agrupació amb 130 socis d'edats compreses entre els tres i els vuitanta anys. El seu president, l'Ivan Facerias, té vint-i-dos anys i les idees molt clares: "El LAPAO és un circ. És una bomba de fum per amagar problemes més greus". L'Ivan va estudiar publicitat a Barcelona i en acabar va decidir tornar al seu lloc d'origen perquè va considerar que calia potenciar-lo: "S'ha d'entendre que tenim un doble tret identitari. Som aragonesos que parlem català. Aquesta peculiaritat, en lloc d'enfortir-la perquè és una riquesa, no l'han sabut resoldre i n'han creat un problema".

Se senten aragonesos perquè així ho marca la línia divisòria entre comunitats, però, si més no, el jovent com ell esperen una rectificació d'aquesta nomenclatura: "Culturalment és lògic defendre lo català. El que parlem és català. Quan l'aprens dins d'un sistema educatiu, t'adones que sols en parles una varietat, igual que ho fa un gironí o un lleidatà". Com molts habitants de la Franja, fa setmanes que se senten utilitzats per aquells a qui han posat al capdavant de les institucions amb els seus vots: "S'ha fet el ridícul a costa nostra. Se'ns ha utilitzat com a instruments. Som l'aneguet lleig i al final ningú pensa en nosaltres. El nostre territori sols interessa per qüestions polítiques".

Al Campell rebutgen altres noms (sigui LAPAO o sigui chapurriau ) per referir-se a la llengua que parlen. Fins i tot el mateix ajuntament s'ha encarregat de fer cicles de conferències per informar-ne. L'Ivan Facerias ho veu del mateix color: "Alguns aragonesos defensen el chapurriau perquè no han anat a l'escola. L'educació és bàsica. Nosaltres sols fèiem dos hores de català a la setmana i una assignatura optativa, però així ja l'apreníem i ens en adonàvem". La conversa acaba amb resignació i, fins i tot, un punt de desesperança: "Lo greu serà quan suprimeixin lo català a la Franja. Llavors sí que demostraran de veritat que no el consideren una llengua".

Divendres, el Pont de Montanyana

Del LAPAO al LAPAPYP

ElPont de Montanyana és un lloc de pas de camioners, transportistes i algun turista a la recerca del Pirineu lleidatà. La carretera que va a Viella talla literalment el poble en dos bocins.

La Lourdesés filla de tota la vida d'aquesta vila que no arriba als cent cinquanta habitants. Després de fer les feines domèstiques, cada matí s'asseu davant de la porta de casa en una cadira de càmping. És la seva manera d'entrenenir el temps mentre espera que els homes "vingon a retiro per dinar". El Pont de Montanyana és l'últim poble on es considera que el català té influència, per tant, on des de fa uns mesos es parla LAPAO. El següent municipi, de cara als Pirineus, ja se situa dins de l'àrea del LAPAPYP (llengua aragonesa pròpia de les árees pirenaica i prepirenaica). És a dir, s'hi parla el que es coneixia com la fabla aragonesa.

Mentre mira com passen alguns cotxes sense respectar el límit de velocitat, la Lourdes sentencia: "Si en volen dir LAPAO que en diguin LAPAO. És com quan diuen que no és una guerra i és una guerra. Toquen la una. Marxo que m'acudeixen a dinar". Poques vegades es diuen tantes coses amb tan poques paraules.

Més continguts de