Publicitat
Publicitat

Àngel Casas: "Ens hi va la vida, als periodistes"

Perfil Àngel Casas (65) ha tingut tres parelles, tres filles (de 38, 35 i 19 anys) i tres nétes (de 7, 5 i 1 any i mig). Va situar TV3 al mapa amb el mític Àngel Casas Show i aquest setembre farà tres anys que és director de Barcelona Televisió (BTV). Gran conversador, encara escriu millor que parla. Quan surto del seu despatx, hi entra Ferran Monegal acabat de llevar. Són les dotze del migdia.

La seva primera entrevista la va fer a la seva mare?

Saps què feia jo amb 10 anys? Connectava un micròfon a un altaveu, sortia al balcó de casa a les tardes d'estiu i retransmetia el que veia al meu carrer de Sants. "Ara passa una senyora gran acompanyada d'un nen, ara una dona seu en un banc, ara ve un camió..." Explicava el que passava al carrer com aquell qui retransmet un partit de futbol.

Ho feia en català o en castellà?

No ho sé. Diria que en català, perquè encara que l'escola fos en castellà al pati jugàvem en català. Una vegada va venir Jordi Pujol a fer una xerrada a Sants, poc després que sortís de la presó. Quan va saber que jo volia ser periodista em va dir: "Un dia en aquest país la premsa es farà en català i els joves periodistes haureu d'escriure en català". Me'l vaig quedar mirant pensant què diu aquest, però em vaig matricular immediatament per aprendre a escriure'l. Alguna vegada he recordat això al president Pujol.

Vostè diria que és una persona nostàlgica?

Probablement sí, però sobretot passa que m'agrada la història recent. Quan vaig escriure la novel·la Fred als peus vaig disfrutar molt recordant aquella Barcelona grisa. Ara ho mires i penses: quina merda. Però era la nostra merda i no en teníem cap més. L'autèntica pàtria, més que un espai, més que una frontera, són aquells anys. El temps en què tu vas créixer.

Un temps de molta repressió.

Sens dubte. Però per mi la repressió més forta no era la política. Era la del capellà que et feia classe. Tanta missa i tant rosari arriba un moment que dius: i si en comptes de ser Déu qui va fer l'home, resulta que és l'home qui va fer Déu? I el va fer a la seva semblança: cabró, irat, malparit, simpàtic...

La meva mare, que té 10 o 12 anys més que vostè, sempre diu que a la seva generació li van robar la joventut. A vostè també li van prendre?

No. Ella va passar un període de postguerra molt més dur que jo. La meva joventut ja eren els Beatles, i el Raimon i el Serrat. I de petit era escolanet perquè tenia la impressió que podria lligar més. En aquella època les nenes de la meva edat anaven a combregar. Jo acompanyava el capellà amb la patena i quan una nena m'agradava li tocava la barbeta com aquell qui no vol la cosa.

Una vegada el torero Jesulín de Ubrique li va explicar en una entrevista que s'apuntava en una llibreta el nom de totes les dones amb qui havia estat. Vostè també ho fa?

Mai de la vida. Un cavaller no fa aquestes coses. El millor és que ell també hi tenia apuntats els noms de tots els toros que havia matat. En aquell moment tenia escrits 200 toros i 59 dones.

Amb llibreta o sense, vostè ha estat amb moltes dones?

Home, no puc contestar aquesta pregunta. Sóc un senyor. Diguem que m'he casat dues vegades i que he viscut en parella en tres ocasions.

Creu que es pot preguntar tot en una entrevista?

Sí, es pot preguntar tot. Una altra cosa és que et contestin. Nosaltres tenim l'obligació de preguntar. A vegades als periodistes ens crea un cert neguit fer aquella pregunta que tothom està esperant que facis, però s'ha d'imposar l'ofici. Quan va venir l'Anthony Perkins a l' Àngel Casas Show els diaris anaven plens que ell tenia la sida. Jo li havia de preguntar. Parlant amb els guionistes vam trobar la manera de dir-li: "Quina sensació té vostè quan als diaris llegeix que té la sida?" La seva resposta va ser: "Els que em pregunten quina sensació tinc són tan cabrons com els que ho publiquen".

I el seu cor com està?

Bé, gràcies a Déu. Des de l'any 2001 no m'ha donat cap ensurt. Vol dir que el tio es deu anar recuperant.

Què li va passar?

Jo havia tingut una angina de pit el 1994 i sempre portava les cafenitrines, tal com m'havia dit el metge. Aquell dia estava al despatx, havia tingut una discussió molt agra la nit anterior a TV3. No et diré ni per què ni amb qui, perquè forma part del secret de sumari. Em vaig començar a trobar malament, vaig prendre la pastilla, no va funcionar, en vaig prendre una altra, i tampoc. I vaig anar cap a l'hospital.

I què va ser, una altra angina de pit?

Sí, però més forta. Recordes l'Antoni Castejón, el primer home del temps de TV3? Un dia me'l vaig trobar. Era l'any 1988. Baixava encès, enfurismat, molt emprenyat. Però molt, eh! Havia tingut una gran discussió a TV3, que tampoc ve al cas, perquè afecta persones que tots coneixem. A la tarda li va agafar un infart i es va morir. Vaig pensar molts cops en això, molt abans de saber que jo tindria problemes de cor.

Això demostra com vivim aquesta feina.

És que ens hi va la vida, als periodistes. Em va deixar molt tocat la mort de l'Antoni Castejón. Feia molt poc que havíem fet els Pastorets junts a TV3. Malauradament s'han mort molts companys. Amics que eren molt bones persones.

Viu amb l'ai al cor, des de les angines de pit?

Te n'oblides. La veritat és que em trobo molt bé, faig bona cara i una vida absolutament normal.

Ha deixat de fumar?

No hauria de fumar gens i el meu metge em matxacarà si llegeix aquesta entrevista. Fumo una miqueta. La llei del tabac m'ha ajudat molt.

La seva vida ha estat marcada pels excessos?

He viscut envoltat d'excessos i he tingut companys que hi van deixar la pell. Potser per això mateix jo no m'he excedit gairebé mai. Jo no bec. No sóc abstemi, però no bec. Dino amb una Coca-cola Zero perquè, si no, a la tarda cauria a davant de l'ordinador. Però de l'últim whisky potser fa dos mesos. I les drogues sempre m'han fet moltíssima por.

No les va provar?

Evidentment que sí. Sóc fill dels anys seixanta i setanta. Però no he comprat mai droga, sempre és allò que t'hi trobes. Consti que et parlo de fa molts anys, perquè ara el meu cos no ho aguantaria. No crec que la droga sigui bona. He vist caure molts companys. La cocaïna ha deixat moltes ferides al meu entorn.

Fot que cada dia hi hagi periodistes més joves i els més grans vagin quedant arraconats?

És llei de vida, que diuen. Per això estic fent de director d'una cadena de televisió. Vaig triar aquesta opció perquè vaig pensar que és del que podia servir jo a la meva edat. Tinc la consciència d'estar enretirat, com el president Pujol.

Vol dir que no tornarà a fer cap programa de televisió?

Potser un programa per a la tercera edat, per als geriàtrics, ha ha! La meva idea és que no, perquè hi ha gent molt jove i molt bona que n'està fent. Però en canvi crec que sóc aprofitable per ensenyar. No a la facultat, que no tinc cap vocació pedagògica. A BTV m'arremango, baixo a platós i entro a les sales d'edició. M'agrada aquesta tele, tenim creativitat, uns informatius molt potents i em dóna molta vida perquè no he d'estar tancat en un despatx.

Com s'imagina el seu futur?

Escrivint, probablement. És una cosa que m'apassiona i per la qual necessito tenir temps per endavant. Sí, quan acabi aquesta etapa a BTV em veig escrivint.

Pot ser que amb el canvi polític s'acabi aviat la seva etapa a Barcelona Televisió?

No té per què. Vaig ser escollit per un consell d'administració. Gràcies al canvi de la llei ja no em va nomenar l'alcalde, com es feia abans.

Manté tan bona relació amb els dirigents convergents com amb els socialistes?

I amb els del PP i amb els d'Iniciativa, amb tots. Som una tele molt plural, segons reconeixen tots els líders dels partits que tenen representació municipal.

Si aquesta setmana hagués de fer un Àngel Casas Show , quins convidats tindria?

Home, intentaria tenir l'expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i alguna estrella internacional. L'Angelina Jolie, per exemple. Vaig entrevistar fa temps el seu pare, Jon Voight, i em deia que tenia una filla adolescent de 15 anys que li creava molts problemes. Mira-la ara. Farien un bon cartell Francisco Camps i Angelina Jolie.

Quina va ser l'última persona que vostè va entrevistar al Senyores i senyors , de La 2?

Hòstia, no me'n recordo. Ho hauria de buscar.

Ho dic perquè podria ser una entrevista històrica, si no torna a la televisió...

No me'n recordo. Això et demostra que no sóc nostàlgic. L'últim Casas Show sí que el recordo: Robert Mitchum i Anthony Quinn.

No és un mal cartell.

És que tu agafa els cartells de l' Àngel Casas Show . T'acolloniràs.

Venia tota aquesta gent de Hollywood a TV3 quan Barcelona no era ni olímpica.

Explicar-los què era Barcelona, que els faríem l'entrevista en català, tu no saps el que era. Venia una gent magnífica. El que em sap greu no és que ja no ho faci jo, és que no ho faci ningú. Érem la bandera, la punta de llança.

Què ha après fent entrevistes?

A escoltar molt. I sobretot a no tallar el convidat. Aquell silenci televisiu que et posa tan nerviós, deixa'l perquè té molt valor. Saps què passa? Que hi ha gent que pensa que fer entrevistes és fer preguntes.

Es pot preguntar tot, però sempre acabem preguntant el mateix.

Jo en tinc unes quantes que no fallen mai: vostè es diu Àngel Casas Show ? La seva mare era anglesa? Anava borratxa la Lucy de Dallas ? Quin dels personatges que ha entrevistat li ha agradat més? Me l'hauria de preparar, perquè no sé mai què dir.

Més continguts de