Publicitat
Publicitat

Una lògica pròpia, diferent de la de les urnes

Ara que se'n fa balanç, sentim a dir sovint que el moviment dels indignats no ha servit de res. El màxim exponent de la seva inutilitat, diuen, és el nul impacte electoral. Certament, poques setmanes després de grans mobilitzacions del moviment, es van celebrar eleccions i, tant a Catalunya com a Espanya, les van guanyar formacions ben allunyades de les posicions del moviment. Tot i que mai no sabrem quins haurien estat els resultats sense aquest moviment de protesta, és evident que no es va produir cap canvi electoral cap a posicions properes a les dels indignats .

Però això no és sorprenent. Ans al contrari, el fet que grans moviments de protesta no tinguin una correspondència clara a les urnes és habitual. Només cal recordar els anys d'agitació de la Transició a Espanya, que van donar lloc a governs de la UCD, o els convulsos anys 70 italians, que no van acabar amb el predomini electoral de la Democràcia Cristiana. El mateix Maig del 68 a França va acabar amb una victòria per majoria absoluta del partit del general De Gaulle un mes després.

Per què és difícil trobar una correspondència clara entre les mobilitzacions al carrer i els resultats electorals? Podem citar, almenys, dues raons. En primer lloc, cal tenir en compte que la lògica de la protesta al carrer és diferent de la de les urnes, ja que és una forma de participació més exigent. Per participar en manifestacions i acampades cal tenir una forta motivació i els recursos suficients (informació, temps, etc.). I el sector de la ciutadania que compleix aquests requisits no només és numèricament reduït sinó que, en cap cas, és representatiu del conjunt de l'electorat.

En segon lloc, perquè el moviment hagués tingut un impacte electoral clar, hauria calgut que bona part dels que hi simpatitzen haguessin actuat coordinadament a les urnes, concentrant-se en una opció, ja fos la de donar suport a un partit ja existent, a un de nova planta o bé votar en blanc o abstenir-se. No sembla que hagi estat el cas del moviment dels indignats , en què conviuen abstencionistes convençuts amb militants i simpatitzants de partits d'esquerres, entre d'altres. Però tampoc no sembla que fos una prioritat del moviment, que més enllà d'un rebuig genèric al bipartidisme, no ha establert cap consigna electoral clara.

En definitiva, els moviments de protesta segueixen una lògica pròpia, diferent de la de les urnes, i per mesurar-ne l'èxit i l'impacte cal que ens fixem en altres qüestions, com la seva influència en l'agenda política i mediàtica, el canvi de posicions dels actors del sistema o, simplement, el seu paper com a motors del canvi cultural.

Més continguts de