Publicitat
Publicitat

ESPORT I REPTE

Per què corro la marató

La passió pel 'running' i l'afany de superació culminen avui a la cursa per excel·lència

Alguns només la volen acabar; d'altres, fer-la més de pressa que l'última vegada. Molts la volen córrer algun dia a la vida, perquè una marató és d'aquelles coses que segurament cal fer abans de morir. La cursa més mítica, amb una història semillegendària que es remunta a més de 2.000 anys enrere, envairà aquest matí els carrers de Barcelona.

Són 42 quilòmetres i 195 metres en què aficionats i professionals despleguen la resistència que fa mesos que preparen. Perquè la llarga distància no és qüestió de força física o de talent, sinó de constància, control i autosuperació. L'aclamat escriptor japonès Haruki Murakami, que ha corregut 23 maratons i incomptables curses d'altres tipus de llarga distància, escriu al seu llibre De què parlo quan parlo de córrer que l'únic rival d'un corredor en aquestes carreres "ets tu tal com eres abans de la cursa".

Moltes persones que surten a córrer s'hi aficionen per la recompensa -incomprensible per a molts aliens a aquesta activitat- que senten en anar superant metes i apujant-se el llistó ells mateixos. De fet, el més dur són els entrenaments, al costat dels quals la marató és un plaer, segons el Marc López (37), que avui la correrà per tercera vegada. "Tots tenim molta feina, i a vegades plou o fa fred i no ve gens de gust sortir", afirma.

Hi està d'acord el Javier Díaz (35), més veterà: ha corregut 5 maratons a Madrid i aquesta serà la segona que fa a Barcelona. "Hi ha dies que t'ho passes malament, t'obligues a sortir perquè tens un pla i una disciplina que et marques. Però després de córrer la sensació de relaxament és increïble", afirma.

Aquest plaer es multiplica el dia de l'estrena: "La primera marató que corres és una festa", segons el Marc. No només el moment de travessar la línia de meta, sinó també la cursa en si: "Hi ha els teus amics i fins i tot els desconeguts t'animen, perquè portes el teu nom al dorsal", comenta. L'Oriol Navarro, de 27 anys, espera comprovar-ho avui pels carrers de la ciutat comtal a la que serà la seva primera marató, després de mesos entrenant-se.

Barcelona: rècord d'inscripcions

La Marató de Barcelona no és de les més cèlebres del món, però els últims anys ha entrat a la primera divisió europea. Amb 15.075 inscrits enguany -un creixement del 23% respecte de l'any passat-, confirma que viu un ascens fulgurant. Després que el 2005 se suspengués, la pressió de diversos corredors va fer que tornés l'any següent. El 2006 va marcar l'inici d'una nova etapa amb un nou organitzador -l'empresa RPM Racing-, que ha impulsat una promoció exterior a 31 curses.

L'augment en l'assistència ha estat progressiu i espectacular: de 4.425 inscrits fa cinc anys als més de 15.000 d'avui. Aquestes xifres són un rècord en l'àmbit estatal i converteixen Barcelona en la vuitena ciutat europea en participants. El director de la cursa, Cristian Llorens, atribueix l'èxit al reclam internacional que té Barcelona com a ciutat, al boom dels últims anys de la fal·lera per sortir a córrer i, sobretot, al "circuit espectacular, molt turístic, que intenta cuidar els detalls". De fet, gairebé la meitat dels inscrits són estrangers -un 43,5%.

A més, hi ha activitats com el Breakfast Run -un últim entrenament que es va fer ahir pels últims 4 quilòmetres de la marató olímpica-, descomptes i actes per als participants i els espectadors.

Els caps de setmana, vies com la carretera de les Aigües o la Diagonal estan tan transitades que és difícil fer-se lloc entre els molts corredors que hi troten. Aquest fenomen, que com moltes altres modes s'ha etiquetat amb una paraula en anglès, running , ha crescut els últims anys. Les curses populars tenen cada cop més inscrits i han proliferat les pàgines web amb consells, intercanvi d'opinions i plans d'entrenament. La cultura d'estar en forma ha arrelat i internet ha contribuït a crear un "submón del running ", com el defineix la Sandra, que ha corregut diverses mitges maratons i és la dona del Javier.

L'Oriol, el Javier i el Marc, reunits a la carretera de les Aigües per a la sessió de fotos d'aquest reportatge, són corredors amateurs. Treballen, tenen famílies i vides personals. El Javier té un fill de poc més d'un any i s'ha de llevar a les 6.30 del matí per córrer. Abans ell i la Sandra corrien junts, però ara ho han de fer per separat.

La febre per córrer

Un altre que debutarà avui és el Gerard Baqué, un periodista de Girona de 43 anys que "sempre havia volgut córrer una marató". El Gerard va començar sortint a córrer un dia a la setmana i va anar augmentant el ritme fins als 60 quilòmetres setmanals que fa ara, repartits en 3 o 4 dies feiners -en què fa uns 10 quilòmetres- i una tirada més llarga al cap de setmana, un pla típic d'algú que es prepara per a una marató. "Et vas engrescant i un dia t'adones que pots fer-la", diu.

Ell és de la opinió que aquesta febre és cosa de gent que està al voltant de la dècada dels quaranta. "Quan perds la velocitat, la flexibilitat i altres habilitats et queda la resistència", comenta. De fet, les dades li donen la raó: la mitjana d'edat dels inscrits a la Marató de Barcelona l'any passat era de 41,04.

Un dels responsables, almenys parcialment, de l'aparició de molts maratonians és Haruki Murakami: el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer (Empúries) tracta l'aspecte místic del córrer. Per l'autor, adoptar la rutina de córrer va suposar un canvi vital que, segons escriu, el va fer "una persona més forta, tant físicament com mentalment".

La carretera, els pensaments i jo

Perquè córrer no és només una activitat física. El Gerard s'hi va enganxar perquè és molt nerviós i ansiós: "Ho vull tot ara. Córrer m'ajuda a relativitzar-ho i a dosificar l'esforç". Aquest component de disciplina, de posar ordre a la vida, el destaquen tots els entrevistats.

La Sandra veu córrer com una escapatòria del dia a dia: és l'únic moment en què pot desconnectar. "Hi ha dies que ho fas per treure-t'ho de sobre, per l'objectiu final. Però fins i tot aquells dies és gratificant, perquè et fa fort". Com deia Murakami, la competició és contra un mateix.

Per molt que els envoltin els crits de suport, 42 quilòmetres són molts i córrer és un esport solitari. El cansament i el dolor són difícils d'esquivar i cal un poder mental important. Què pensen per seguir endavant? "En tot i en res alhora, és com si estiguessis meditant", diu l'Oriol. Murakami, que corre cada dia se senti com se senti -sempre escoltant música pop-, ha dit en diverses ocasions que la seva productivitat literària en depèn. Pel Gerard, dóna vida i la sensació d'esgotament en acabar és gratificant. "Quan fa un dia o dos que no corres, tens l'ànsia de sortir". Es troba a faltar, diu, la sensació de "saber que tens molts quilòmetres per endavant i que el teu cos ho aguantarà".

Més continguts de