Publicitat
Publicitat

ADEU, CARLES

El director que ballava i ens parlava de goril·les

Li havien dit que havia de fer de director, però ell, en el fons, volia ser amic de la redacció

Devia ser el setembre del 2010. A l’actual redacció del diari ARA hi havia més manobres que periodistes. La redacció anava prenent forma i només hi havia un escriptori, on el Carles va seure per fer la primera de les seves xerrades motivadores. Li agradava molt, fer discursos per esperonar la gent i, durant anys, va trencar-se la closca pensant com ens podia fer anar més enllà. Algun cop no ho va aconseguir, com el dia que va fer una metàfora en què nosaltres érem uns exploradors buscant plàtans, però un goril·la no ens deixava i havíem de menjar kiwis. Ningú va entendre del tot què volia dir i va quedar com una broma recurrent. Aquell dia del setembre del 2010, però, la seva idea era comparar el naixement del diari amb el llançament d’un penal. Però no va calcular bé on seia i va trencar aquell escriptori, i va mig caure a terra. No era un bon inici que el fill d’un fuster trenqués un moble. O potser sí que era un bon inici. Treballar amb el Carles et feia riure molt.

Quan un tema l’entusiasmava, s’hi llançava de cap. Manel, Pep Guardiola, Pa negre i, esclar, la Sílvia Pérez Cruz van ser algunes de les seves dèries. Ignoro com ho fan en altres llocs, però una reunió de l’ARA podia començar amb ell exigint silenci per fer sonar una cançó de la Pérez Cruz al seu telèfon. Ell, amb els ulls tancats, anava taral·lejant la lletra. I tots al voltant escoltant-lo. El Carles era el director que cantava i ballava. Un dia va entrar a la redacció cantant una de les cançons de Searching for Sugar Man, amb aquell caminar estrany que tenia, sense gaire ritme, però amb molta passió. Sí, no era un gran ballarí, però a cada festa de Nadal de l’ARA ho donava tot a la pista. Especialment quan sonava Shakira. Del despatx del director sortien ritmes colombians o d’Antònia Font. Quan aquests van plegar veles, ell va demanar a Cultura que fessin un especial. “Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”, deia. No mentirem: quan li dèiem que anàvem justos de mans, ell ens replicava dient que “l’ARA el vam fer perquè ningú ens va dir que era impossible fer-lo”, una frase motivadora que va acabar convertida en cantarella que ens feia ràbia. Perquè ell sempre tenia idees per improvisar diaris especials que calia fer en tot just 12 hores. Sempre els fèiem. Sempre era possible.

Alguns directors gaudeixen als reservats de restaurants on poden tocar la cuixa del poder. D’altres miren els treballadors com si fossin enemics, en lloc de convertir-los en aliats. El Carles ballava amb nosaltres, ens sumava a la causa tot destrossant Benvolgut de Manel. Li havien dit que havia de fer de director, però ell, en el fons, volia ser amic de la redacció. Quan va decidir que cada secció tindria una persona treballant a les 7 del matí, sabia explicar-ho: “La gent es desperta i vol consumir informació, nosaltres ens hem de despertar abans i escriure per a ells”. I per fer-ho més agradable, durant uns mesos, es va despertar a la mateixa hora i en solidaritat amb els redactors portava croissants. Quan li va tocar venir uns quants caps de setmana de guàrdia, va decidir que, posats a venir, un dia de festa pagava de la seva butxaca paelles de La Camarga. Era l’època dels sopars amb converses enregistrades en reservats d’aquest restaurant, i ell se’n va enfotre de tot plegat buscant micros als musclos.

Era tan passional que quan descobria un tema que connectava amb la gent era imparable. El 2013 un d’aquests temes era el crònut. A cada reunió, demanava temes sobre els crònuts: “El crònut arriba a Catalunya”, “Un pastisser de Sant Celoni fa crònuts des de fa un mes” i, finalment, “Tanquen la pastisseria que va inventar el crònut per una plaga de ratolins”. Ens feia gràcia la seva dèria amb els crònuts, però ell sempre detectava si fèiem broma d’una idea seva, i es convertia en el primer a burlar-se d’ell mateix, com quan no parava de demanar cada dia notícies en forma de llista. Però els lectors de l’ARA sempre li donaven la raó. Ell ens recordava que calia escoltar la gent. Altres periodistes menystenen la gent del carrer. Ell els posava al centre de totes les reunions.

A bona part dels treballadors ens va reclutar citant-nos en cafès o en aquell pis despullat el 2010. Li van dir que havia d’omplir el pis de periodistes i el va omplir de persones. L’anaves seguint per la redacció i veies com aquell caparró no deixava de tenir idees. Era una persona juganera. Les seves comparacions sobre què era l’ARA no tenien fi: un vaixell, un grup escolta, exploradors... Els seus horaris tampoc tenien fi. A dos quarts de dues de la matinada t’arribava un mail preguntant per una piulada: “¿Aquest periodista que anuncia una nova ruta de vols des de Barcelona és de fiar? Té pocs followers”.

El Carles s’hi deixava l’ànima. I mira que no li venia de gust, passar per segons quins escenaris. Entraves al despatx anunciant que tenies una exclusiva sobre Jordi Pujol, Sandro Rosell o Fèlix Millet, i ell aixecava una cella, et mirava i et deixava anar: “No m’estimes, eh? Ja saps que tindré problemes”. I t’escoltava. I et protegia. Quan als primers consells editorials les coses no semblava que sortissin, ell trencava la tensió amb una broma. I quan va ser convocat per vicepresidents del New York Times per a una reunió a Nova York, abans de signar un acord entre els diaris va haver d’entrar a correcuita a comprar roba elegant, ja que anava amb calça curta. Mai va deixar de ser un nano d’Hostalets.

Ahir, quan anaven arribant les mostres de condol a la redacció, va arribar la Cristina Mas amb el seu nadó. Un dels millors homenatges al Carles és la quantitat de criatures nascudes a l’ARA. I cada una la va sentir gairebé com si fos seva, fent arribar el seu amor als pares i lluitant per permetre a les mares compaginar la maternitat amb la feina. Al Carles li van encomanar aixecar un diari i, en canvi, va aixecar una família en què s’ha rigut, plorat, fet l’amor, ballat i parit. Segurament molts ho vam entendre aquella nit a Luz de Gas, on, assegut en unes escales, va plorar en descobrir que la redacció havia gravat un vídeo imitant el Gangnam style, aquella cançó de moda, per dedicar-lo a l’estimat company Ignasi Pujol, a qui va acomiadar demanant que somriguéssim, en parlar d’ell. L’ARA tenia un director que cantava. Un director que volia ser amic dels treballadors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT